Un recopilatori i el seu últim disc “haizea garizumakoa” (viento de pascua) és tot el meu repertori de Ruper Ordorika que tinc a casa. Un autor que porta més de 30 anys a la cançò d’autor basca i en euskera. Té una veu molt particular que pot tirar enerera. Potser per això, com em va passar amb el gran Mikel Laboa, em va costar una mica entrar a les seves cançons.
Espero ansiós que Mikel Urdangarin s’acosti a Catalunya o que Jabier Muguruza ens faci una presentació a Barcelona i com que tenia sed de rock/folk basc , vaig decidir acostar-me a la sala Oriol Martorell de l’Auditori.
Una hora abans del concert vaig anar a un bar proper a l’Auditori, ple de fum i ple de bascos pre-concert. Una noia guapeta seu al meu costat de la barra. Decideixo preguntar-li :” aizu, ez da Ruper Ordorika gizona hau?” (aquell d’allà no és en Ruper Ordorika?). Em diu que sí , que està amb el seu grup de gent i em convida a seure amb ells. Li agraeixo molt però apel.lant a la meva timidesa declino l’oferta. Em pregunta de quina part d’Euskal Herria soc i li contesto que soc d’una ciutat a 600 km de Donosti, de Barcelona. La noia riu i se’n va amb en Ruper.
Una sala petita i mig buida acull a un Ruper visiblement emocionat i il.lusionat. Escolto en directe les seves cançons i em aconsegueix emocionar. Especialment un tema-clàssic anomenat Martin Larralde amb un text de l’omnipresent Joseba Sarrionandia. Unes fileres més endarrera seu tot un senyor, un “turista de la lluna”, que s’aixeca i puja a l’escenari. És un Quimi Portet, a qui jo no coneixeria i es marca amb el Ruper un tema increíble. Increíble també com toca la guitarra aquest vigatà ilustre.
Quasi dues hores. El directe ha servit per endinsar-me amb l’obra d’Ordorika de qui ja em vaig fer amb el seu últim directe. Tot un clàssic que ens torna a demostrar la bona salut de la cançò en euskera. La qualitat musical i literària d’aquests autors és sensacional. No deixa de sobtar-me que una llenagua amb menys d’un milió d’habitants tingui tanta cançò d’autor mentre que a Catalunya no passem de l’Albert Pla (que no m’agrada gens) o del retirat Llach….
Es tanca així l’Euskal Herria Sona 2009.
Espero ansiós que Mikel Urdangarin s’acosti a Catalunya o que Jabier Muguruza ens faci una presentació a Barcelona i com que tenia sed de rock/folk basc , vaig decidir acostar-me a la sala Oriol Martorell de l’Auditori.
Una hora abans del concert vaig anar a un bar proper a l’Auditori, ple de fum i ple de bascos pre-concert. Una noia guapeta seu al meu costat de la barra. Decideixo preguntar-li :” aizu, ez da Ruper Ordorika gizona hau?” (aquell d’allà no és en Ruper Ordorika?). Em diu que sí , que està amb el seu grup de gent i em convida a seure amb ells. Li agraeixo molt però apel.lant a la meva timidesa declino l’oferta. Em pregunta de quina part d’Euskal Herria soc i li contesto que soc d’una ciutat a 600 km de Donosti, de Barcelona. La noia riu i se’n va amb en Ruper.
Una sala petita i mig buida acull a un Ruper visiblement emocionat i il.lusionat. Escolto en directe les seves cançons i em aconsegueix emocionar. Especialment un tema-clàssic anomenat Martin Larralde amb un text de l’omnipresent Joseba Sarrionandia. Unes fileres més endarrera seu tot un senyor, un “turista de la lluna”, que s’aixeca i puja a l’escenari. És un Quimi Portet, a qui jo no coneixeria i es marca amb el Ruper un tema increíble. Increíble també com toca la guitarra aquest vigatà ilustre.
Quasi dues hores. El directe ha servit per endinsar-me amb l’obra d’Ordorika de qui ja em vaig fer amb el seu últim directe. Tot un clàssic que ens torna a demostrar la bona salut de la cançò en euskera. La qualitat musical i literària d’aquests autors és sensacional. No deixa de sobtar-me que una llenagua amb menys d’un milió d’habitants tingui tanta cançò d’autor mentre que a Catalunya no passem de l’Albert Pla (que no m’agrada gens) o del retirat Llach….
Es tanca així l’Euskal Herria Sona 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada