El teatre m’agrada i he vist moltes obres. Ara la vida m’obliga a reduir molt l’assitència a les representacions però hi ha obres memorables de les que guardo un excel.lent record. Però com en tot, a la meva vida, he tingut molts punts de inflexió i el teatre no n'és una excepció. En aquest cas , per mi, un nom va per sobre de tots. És el meu admiradísssim actor argentí Angel Pavlovsky.
Em sembla que la persona i el personatge de l’Ángel em va atreure des de sempre. Recordo un programa homenatge que li van fer i el qual vaig quedar meravellat de la seva personalitat. Més tard, sobre l’any 97, em vaig acostar tot sol al Teatre de l’Eixample (actual Guasch) a veure a Pavlovsky “Orgullosamente humilde”. Era un dia de Nadal i vaig plorar d’emoció. Jo tenia 21 anys.
Tant va ser l’impacte que vaig repetir dues vegades més. Vaig veure “orgullosamente humilde” tres nits seguides i des d’ aleshores l’he seguit amb afecte i tendresa. El seu teatre és intel.ligent perquè ell és molt intell.ligent. Encara que no sempre ha actuat de manera intel.ligent però ha pagat factures altes (una paralisi facial va estar a punt de jubilar-lo per sempre) i ha sabut lliurar-se de relacions perilloses.
Casualitats de la vida em vaig topar amb l’Angel al concert de 30 anys que Lluís Llach feia al Teatre Poliorama i vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb ell. Més tard, via el programa radiofònic “fet a l’estiu” amb el que Angel col.laborava, li vaig declarar la meva passió per la seva figura en una carta escrita a mà on li vomitava tot. Ell em va agrair públicament aquell escrit que va dir que conservaria. M'agrada pensar que ho va fer tot i que no deu ser cert.
Angel representa l’ambient canallesc, moliner, reaccionari i innovador del teatre cabareter de la transició. En una epoca on hi havia inquietuts i no la passivitat vomitiva d’ara de les quals jo en soc paradigma. Li vaig dir que m’hagués encantat veure la seva “orquesta de señoritas” o “rimel y castigo”. Vaig fer tard, però em quedo amb el/la Pavlovsky dels últims 15 anys. Una maravella.
Sembla que hi ha una trobada de “rambleros” per recordar aquells dies. Ara que sembla que el Molino se’ns transformarà en un Petit Liceu, i que el Paral.lel canviarà ja només són aquests rambleros qui encara, i ja amb problemes, mantenen una essencia que jo no vaig viure però que confesso que passar una nit al Barcelona de Noche em seria un viatge el temps que desitjaria.
Em sembla que la persona i el personatge de l’Ángel em va atreure des de sempre. Recordo un programa homenatge que li van fer i el qual vaig quedar meravellat de la seva personalitat. Més tard, sobre l’any 97, em vaig acostar tot sol al Teatre de l’Eixample (actual Guasch) a veure a Pavlovsky “Orgullosamente humilde”. Era un dia de Nadal i vaig plorar d’emoció. Jo tenia 21 anys.
Tant va ser l’impacte que vaig repetir dues vegades més. Vaig veure “orgullosamente humilde” tres nits seguides i des d’ aleshores l’he seguit amb afecte i tendresa. El seu teatre és intel.ligent perquè ell és molt intell.ligent. Encara que no sempre ha actuat de manera intel.ligent però ha pagat factures altes (una paralisi facial va estar a punt de jubilar-lo per sempre) i ha sabut lliurar-se de relacions perilloses.
Casualitats de la vida em vaig topar amb l’Angel al concert de 30 anys que Lluís Llach feia al Teatre Poliorama i vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb ell. Més tard, via el programa radiofònic “fet a l’estiu” amb el que Angel col.laborava, li vaig declarar la meva passió per la seva figura en una carta escrita a mà on li vomitava tot. Ell em va agrair públicament aquell escrit que va dir que conservaria. M'agrada pensar que ho va fer tot i que no deu ser cert.
Angel representa l’ambient canallesc, moliner, reaccionari i innovador del teatre cabareter de la transició. En una epoca on hi havia inquietuts i no la passivitat vomitiva d’ara de les quals jo en soc paradigma. Li vaig dir que m’hagués encantat veure la seva “orquesta de señoritas” o “rimel y castigo”. Vaig fer tard, però em quedo amb el/la Pavlovsky dels últims 15 anys. Una maravella.
Sembla que hi ha una trobada de “rambleros” per recordar aquells dies. Ara que sembla que el Molino se’ns transformarà en un Petit Liceu, i que el Paral.lel canviarà ja només són aquests rambleros qui encara, i ja amb problemes, mantenen una essencia que jo no vaig viure però que confesso que passar una nit al Barcelona de Noche em seria un viatge el temps que desitjaria.
Ara el Liceu li fa un petit homenatge a “la fille du regiment” en un petit paper on no canta però li fa per ell.
Li tinc una estima enorme.
Li tinc una estima enorme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada