Molt fallida producció al Gran Teatre de l’opera de Mozart Die Entführung aus dem Serail (El Rapte en el Serrall) que ahir vaig poder veure segons el meu torn d’abonament.
Sigui dit de pas que un singspiel no és fàcil (els recitatius són exclusivament parlats i sense música) però Mozart en va fer un art com també va demostrar al final de la seva vida amb Die Zauberflöte (la flauta màgica). Aquest rapte però, malgrat el seu exit en el seu moment i context social i polític, no figura entre les meves operes preferides donat que Don Giovanni, Le nozze o la propia flauta van provocar que el propi Mozart es superés a si mateix. No obstant Die Entführung conté pàgines musicals precioses pròpies de Mozart qui, amb aquesta obra, establir el concepte d'Opera Nacional Alemana sota la protecció del monarca Josep II.
Un Teatre mig ple va acollir una horrorosa direcció musical a càrreg de Ivor Bolton. Durant l’obertura vaig pensar que el Director se li estava cremant el sopar doncs el tempo va ser desencertat absolutament. Més endavant la música va sonar grollera i mancada de la sensibilitat que la música del geni de Salzburg té. Un barruer fins i tot alhora de dirigir un corus que ahir no va tenir la seva nit en les poques intervencions que va tenir. “Gràcies” doncs per carregar-te un dels finals d’opera preferits per mi com és el de Die Entführung on el corus va defallir.
Si la música no funciona la resta costa. Els tenors continuen a mancar de potència i qualitat, i més es nota després d’haver escoltat al gran Florez a La Fille. Així doncs Cristoph Strehl en el paper de Belmonte es va deixar la veu al camerí (segon pis i no el sento ¡!!) i un justet Norbert Ernst en el paer de Perdrillo van aburrir.Molt bé en canvi els baixos Quest i Huijpen en els papers del turcs segrestadors. La cosa pintava malament fins que, un cop més, van sortir les dones. I es que la veu de Diana Damrau en el paper de Konstanze va treure un Notable alt en el seu debut al Teatre. Va ser la única juntament amb Olga Peretyatko en el paper d’esclava qui van saber donar el toc de qualitat amb uns aguts sensibles i molt bonics. Els recitatius els van fer lents i sovint dubitatius (sel’s sabien??).
I si les 3 hores I 55 minuts d’un Mozart denigrat no era suficient la posada en escena va ser per oblidar. Si treiem la catifa, i les quatre cadires que hi havien a l’escenari l’obra podia ser en versió concert perfectament. Però per acabar-ho d’adobar un molest teló mig opac incomodava molt la visió durant bona part del tercer acte. El vestuari desalineat ( alguns moderns i altres clàssics) i un tercer acte amb la deserció de mitja platea i bona part dels pisos.
També m'agradaria dir que els actors han d'estar a l'escenari i no fer aparacions sopresa entre les butaques de manera innecessària.
En Joan Matabosch, a qui tenia el costat, mantenia el tipus elogiant amb el seu company de butaca la funció. Sr. Director Artísitic : Una platea buida al final de la funció és un fracàs. I no estem per fracassos amb els temps que corren. Potser és que els del torn B som massa exigents, no sé…
Demà tornem al Gran Teatre. Aquest cop "Pere i el Llop" . Una altre registre (infantil) a veure si estan més encertats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada