Encertada producció al Gran Teatre del Liceu de l’opera de Richard Strauss Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) que es va representar ahir.
La veritat és que després d’haver assitit durant dues temporades a les operes més dures del compositor, com són Elektra i Salome, la d’ahir era un petit descans per les oïdes on Strauss recupera el classicisme , en un clar homenatge mozartià en especial a les noces de Figaro, la música més simfònica i el gust més austríac de la música.
Però una òpera ha de començar bé i sobradament ho va aconseguir el nou director titular del Gran Teatre que substitueix a Sebastian Weigle : el també alemany Michael Broder. Si amb Tiefland em va deixar una mica indiferent la seva ortodoxa direcció, la de ahir va ser elegant, acurada i treient uns matissos, en especial en els valsos del segon acte i al final del tercer, que em van agradar molt. El tempo, el so , el volum i la interpretació de Broder va ser excel.lent, sense ser magistral però molt subtil. Va ajudar molt els cantants i ens va fer disfrutar.
En quan a les veus he de dir que ahir va ser un repartiment , si bé no gaire conegut per mi, molt seriós i ple de moments memorables. En el primer acte el pes recau sobre la parella protagonista : Octavian i la Mariscala ( intepretats per Sophie Koch i Martina Serafin , respectivament). I he de dir que Serafin em va agradar molt. Va tancar un primer acte de la millor manera possible amb el famòs monòleg “Da geht er him”. En tant a Koch va estar molt bé però sense arribar el nivell de la seva paterniere. L’aparició del convidat Josep Bros com a cantant italià em va deixar més aviat fred.
Molt bé el segon acte Peter Rose (en el paper del Baró) i Franz Grundheber (Senyor de Faninal) on es van endur el segona acte de carrer amb unes bones veus, especialment en el simpàtic i irònic vals.
Durant el tercer acte, el moment del tercet i duet final , a banda de ser una de les pàgines musicals més boniques de tota la obra del compositor, va ser molt emotiu i executat de manera precisa i acurada. La resta de cantants en breus papers, a excepció de la sempre agradable i eficaç Ofelia Sala que va tenir un tercer acte memorable pel seu nivell, van fer el justet. Potser caldria destacar el petit corus infantil.
En quan a la posada en escena i la dramaturgia, molt correcte i adient dotant-la d’atemporalitat (malgrat l’acció es situa en el Segle XVIII). Potser em va sobrar alguna excentricitat durant el tercer acte (que algú m’expliqui l’aparició dels boxejadors) però en general estava molt aconseguida.
Potser valdria la pena fer el cometari que en aquest tipus de funcions valdria la pena fer el mateix que es fa amb Wagner ; avançar l’hora de començament. I és que la deserció en el tercer acte va ser abismal, i crec que és per culpa dels horaris (la funció dura 4 hores i 20) doncs estava agradant molt. Del meu segon pis central vaig acabant veien la funció a segona fila de platea.
La veritat és que després d’haver assitit durant dues temporades a les operes més dures del compositor, com són Elektra i Salome, la d’ahir era un petit descans per les oïdes on Strauss recupera el classicisme , en un clar homenatge mozartià en especial a les noces de Figaro, la música més simfònica i el gust més austríac de la música.
Però una òpera ha de començar bé i sobradament ho va aconseguir el nou director titular del Gran Teatre que substitueix a Sebastian Weigle : el també alemany Michael Broder. Si amb Tiefland em va deixar una mica indiferent la seva ortodoxa direcció, la de ahir va ser elegant, acurada i treient uns matissos, en especial en els valsos del segon acte i al final del tercer, que em van agradar molt. El tempo, el so , el volum i la interpretació de Broder va ser excel.lent, sense ser magistral però molt subtil. Va ajudar molt els cantants i ens va fer disfrutar.
En quan a les veus he de dir que ahir va ser un repartiment , si bé no gaire conegut per mi, molt seriós i ple de moments memorables. En el primer acte el pes recau sobre la parella protagonista : Octavian i la Mariscala ( intepretats per Sophie Koch i Martina Serafin , respectivament). I he de dir que Serafin em va agradar molt. Va tancar un primer acte de la millor manera possible amb el famòs monòleg “Da geht er him”. En tant a Koch va estar molt bé però sense arribar el nivell de la seva paterniere. L’aparició del convidat Josep Bros com a cantant italià em va deixar més aviat fred.
Molt bé el segon acte Peter Rose (en el paper del Baró) i Franz Grundheber (Senyor de Faninal) on es van endur el segona acte de carrer amb unes bones veus, especialment en el simpàtic i irònic vals.
Durant el tercer acte, el moment del tercet i duet final , a banda de ser una de les pàgines musicals més boniques de tota la obra del compositor, va ser molt emotiu i executat de manera precisa i acurada. La resta de cantants en breus papers, a excepció de la sempre agradable i eficaç Ofelia Sala que va tenir un tercer acte memorable pel seu nivell, van fer el justet. Potser caldria destacar el petit corus infantil.
En quan a la posada en escena i la dramaturgia, molt correcte i adient dotant-la d’atemporalitat (malgrat l’acció es situa en el Segle XVIII). Potser em va sobrar alguna excentricitat durant el tercer acte (que algú m’expliqui l’aparició dels boxejadors) però en general estava molt aconseguida.
Potser valdria la pena fer el cometari que en aquest tipus de funcions valdria la pena fer el mateix que es fa amb Wagner ; avançar l’hora de començament. I és que la deserció en el tercer acte va ser abismal, i crec que és per culpa dels horaris (la funció dura 4 hores i 20) doncs estava agradant molt. Del meu segon pis central vaig acabant veien la funció a segona fila de platea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada