A punt d’encetar un gira per tota nordamerica, l’Enrique Bunbury ens deixa un disc que ja ha estat disc d’or a molts països, Las Consecuencias. El cantant aragonès no content amb tenir tota llatinoamerica a la butxaca (ell i Sabina tenen el record de públic al’altre costat de l’Atlàntic), s’endinsa en una gira de petits locals per tot Estats Units. No en va s’ha traslladat a viure (no sabem si definitivament) a Los Angeles , matenint però Helville de Luxe (la seva casa a El Puerto de SantaMaría i, fins ara, residencial oficial)
Hagués estat normal treure Las Consecuencias després de que la periodista musical Nona Rubio posés una demanda de divorci a principis del 2000, tan sols un any després d’haver-se casat, amb l’Enrique. Sobte doncs, que després de molts anys de relació, estabilitat sentimental i convivència amb la camaleònica JoseGirl (Fotografa oficial de Bunbury i periodista), Bunbury ens presenti el disc de desamor més devastador de la seva carrera.
Diu el protagonista que el disc obeeix a un estat d’ànim particular i l’ha presentat com un disc de cambra (Tirada d’orelles, estimat : Massa pretenciós el terme) i per degustar amb una o dues copes de vi.
A mi el disc em sembla el millor de la seva carrera juntament amb “Viaje a ninguna parte”. Parlem de Bunbury, és clar, un autor consagrat que va cometre errors a la seva carrera (Heroes del Silencio, el més gran).
Diu Nacho Vegas, que Las Consecuencias és el blood on the tracks particular de Bunbury
El que està clar és que es un disc per escoltar abans d’anar a dormir. Concebut, pensat,fabricat i comprat en format vinil, aquí teniu la meva visió tema a tema.
1. Las consecuencias (asustar un poco)
Un tema per entrar al disc. Tranquil, on l’Enrique ja ens mostra que no hi haurà rock en aquest disc i que escoltar-ho a la nit és el millor moment. Las consecuencias, on sen’s diu que “a veces conviene asustar un poco” és un tema per recolir les deixalles després de la batalla després de que l’amor s’hagi acabat.
2. Ella me dijo que no
Com un acte premonitori, Enrique intueix la fi i les seves consecuencias explicades a abans. Cançò molt narrativa i musicalment acaronant el blues. Un bon tema que mica a mica ens endinsa en la més profunda tristor.
3. El boxeador
Aquest tema acarona els sentits. Tercer tema de l’album per desesper del bateria, ja que l’album és esencialment acustic. Enrique li agrada la boxa i en molts temes o fins i tot a un album (Flamingos) apareix aquest símil pugilístic. El boxejador està escrit musicalment amb molt de sentiment i amb força tristesa de l’abandonat. Per algun motiu no creus que l’amant ,ara sol, s’acabi aixecant després de que l’Enrique li canti que es llevi abans d’arribar a 10. Primera llagrima del disc
4. Frente a Frente
Bunbury ja ha cantat temes de Manuel Alejandro com aquell “voy a perder la cabeza por tu amor”. Ara recupera aqueste tema popularitzat per la ploriques de Jeanette. El tema l’ha transformat dotant-la de sentit dintre d’un contexte anomenat Las Consecuencias. És un bon tema que Enrique ha fet gran. El duet amb Miren Iza de la banda Tulsa, acaba d’arrodonir el tema. El desamor a aquestes alçades del disc ja és irreversible. Sí, potser és l’unic single del disc.
5. 21 de Octubre
Si Nacho Vegas deia que Las Consecuencias era el seu Dylan particular, per mi 21 de Octubre és el seu Caroline Says 2 de Lou Reed particular. Enrique aborda els maltractaments de forma directe i canta amb molt de sentit “no hagas más daño a quien todo te dio” o demana que treguis “tu mirada sucia como un vertedero”. És veritat , Enrique, últim glop a la copa de vi abans d’encetar la segona i un descans. Aixequem l’agulla del plat i donem la volta al disc.
6. Lo que más te gustó de mí
Espero que Josegirl no li vulgui canviar gaires coses al maño. Aquesta cançò ens parla del cansament de la parella. Com un observador, ara que les parelles es trenquen cada dia, com l’autor ens explica que l’amor es contamina en veure els defectes de la teva parella. Del maxacós dia a dia que sovint ens destrossa. Lo que más te gustó de mí té musicalment un aire surenc i un toc acustic folk pel meu gust.
7. Los habitantes
Ja ho va fer a “Enganchado a ti” (Flamingos, 2002) el jugar amb l’ambigüetat entre la droga i l’amor. Hi ha força debat al voltant de los habitantes que jo veig molt similar a la “Blanca” de Nacho Vegas. Sincerament crec que de vegades parla de la parella i de vegades de la droga i va i torna. No tenim coneixement, com en el cas de l’asturià, de que Bunbury hagi tingut problemes amb les drogues o si ha estat heroinoman. En qualsevol cas per explicar certes històries s’han de viure….
Musicalment és la més “rock” si podem definir-ho d’alguna manera.
8. Es hora de hablar
L’autor ens fa una descripció molt explícita que també genera debat. Es hora de hablar és la frase trágica d’una parella com ho canta i les coses de diu jo diria que és la més confessional i autobiogràfica (amb permís de l’Aragonés Errante, de su Viaje).
Musicalment se’n va d’un extrem a un altre i pot despertar a l’oient no affercionat que s’hagi pogut dormir a aquestes alçades del disc.
9. De todo el mundo
Sens dubte la més maca del disc musicalment parlant. Enrique ens canta la seva faceta d’errant, de mobilitat, de ser lliure. Sovint ha declarat en premsa que no li agrada estar en un calaix , encara que sigui molt còmode i tranquil i on pogués viure tota la vida. Si existeix aquest calaix li venen ganes de trencar-ho amb ràbia..
És cert , l’Enrique ha saltat al buit moltes vegades. Ha estat valent. No conec un autor tan humiliat i insultat publicament com ell per part de certa premsa i públic.
10. Nunca se convence del todo a nadie de nada
Nascuda com un encarreg, la va fer per Niños del Brasil. Una cançò molt melancòlica que tanca un album on hi queden coses al calaix. I on la tristesa del directe pot encaixar amb clàssics com El Viento a Favor o Sacame de aquí (temes dedicats a Nona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada