(foto Sebastian Weigle und Jordi M. 27/01/2010)
40 graus a la platja en un dia d’estiu i l’aigua neta, gelada i amb onades. Amb aquest panorama fa molta mandra entrar-hi però un cop a dins no voldries sortir i deixar-te que les onades t’acaronin. Un cop surts estàs revitalitzat , com nou. Això és per mi la música de Richard Wagner. A partir d’aquí és igual que l’opera duri 4 , 5 ó 6 hores. Estàs inmers en la música i ja no tens ganes de sortir.
En el cas de Tristan und Isolde que vaig poder contemplar ahir el Liceu, puc dir que és una de les millors operes que he vist al Gran Teatre en els últims anys. 5 hores de plaer musical on una Deborah Voight en el paper de Isolde feia enmudir el teatre.
La posada en escena molt colorida i sobria amb un vestuari acurat va ajudar a escoltar aquesta història d’amor amb unes pàgines musicals extraordinariament precioses.
Capítol a banda va ser la direcció musical a càrreg de l’exdirector musical del Teatre i actual Director de l’Opera de Frankfurt, Sebastian Weigle. La música a l’opera ha d’acompanyar, no sé ni massa estrident per no tapar els cantants ni massa fluixa i Weigle és un veritable mestre. Va dirigir com mai (amb permís del seu excel.lent Die Meistersinger de la temporada passada). Aquest brillant director, del que en soc molt fan, demostra perquè la titularitat de Frankfurt és tota seva i per què els descendents de Richard Wagner el dessignen a les últimes temporades la titularitat de la direcció de Die Meistersinger von Nürnberg al Festival de Bayreuth (festival d’estiu creat pel compositor per l’estrena de les seves operes i sempre dirigit pels seus descendents).
L’Orquestra del Liceu, per ser sincers, no és una Filarmònica de Berlin o la de Baviera. És una orquestra de serie B molt assetjada pel malestar dels músics (els sous són molt baixos etc…). Extreure el millor so i motivar-los no ha de ser fàcil. Weigle se’ls fica a la butxaca.
Final de la funció i un solitari, juvenil i simpàtic Weigle m’explica que és feliç a Frankfurt i que Bayreuth va ser una fita a la seva carrera. No hi ha previsió de que torni en breu al Teatre.
Weigle ja vola molt alt.
En el cas de Tristan und Isolde que vaig poder contemplar ahir el Liceu, puc dir que és una de les millors operes que he vist al Gran Teatre en els últims anys. 5 hores de plaer musical on una Deborah Voight en el paper de Isolde feia enmudir el teatre.
La posada en escena molt colorida i sobria amb un vestuari acurat va ajudar a escoltar aquesta història d’amor amb unes pàgines musicals extraordinariament precioses.
Capítol a banda va ser la direcció musical a càrreg de l’exdirector musical del Teatre i actual Director de l’Opera de Frankfurt, Sebastian Weigle. La música a l’opera ha d’acompanyar, no sé ni massa estrident per no tapar els cantants ni massa fluixa i Weigle és un veritable mestre. Va dirigir com mai (amb permís del seu excel.lent Die Meistersinger de la temporada passada). Aquest brillant director, del que en soc molt fan, demostra perquè la titularitat de Frankfurt és tota seva i per què els descendents de Richard Wagner el dessignen a les últimes temporades la titularitat de la direcció de Die Meistersinger von Nürnberg al Festival de Bayreuth (festival d’estiu creat pel compositor per l’estrena de les seves operes i sempre dirigit pels seus descendents).
L’Orquestra del Liceu, per ser sincers, no és una Filarmònica de Berlin o la de Baviera. És una orquestra de serie B molt assetjada pel malestar dels músics (els sous són molt baixos etc…). Extreure el millor so i motivar-los no ha de ser fàcil. Weigle se’ls fica a la butxaca.
Final de la funció i un solitari, juvenil i simpàtic Weigle m’explica que és feliç a Frankfurt i que Bayreuth va ser una fita a la seva carrera. No hi ha previsió de que torni en breu al Teatre.
Weigle ja vola molt alt.
