No hi hagut posta de llarg per mostra una òpera més que el Teatre ens ofereix del SXX.No hi hagut grans repartiments i únicament dues funcions en torns populars (hem passat per taquilla els que som de Temporada) per una òpera de tan sols 60 minuts escasos, sense entreacte i com a únic atractiu a priori d’escoltar a la María Bayo. No hi hagut ni tan sols sessió prèvia al Foyer.
Venuda com a polèmica de l’època , el GTL l’ha rebuda sota el parigües d’una estrena al Teatre. I sincerament, podia no haver-se estrenat sense cap tipus de remordiment.
I és que la partitura és aburrida, més propera a un jazz dolent que a l’òpera i on en diverses frases em recordava a aquell Boulevard Solitude. A partir d’aquí, el jove director Josep Vicent va fer correctament el que va poder. I és que la música és dolenta. Ignoro l’obra de Francis Poulenc però si aquesta és la seva carta de presentació ja no en vull saber res més.
En quan a les veus, una correcta María Bayo i un fluix, molt fluix repartiment masculí. I poca cosa més.
La dramaturgia, acolorida en vestuaris i una posada en escena cridanera, grollera (algú em pot explicar que feia l’orquestra aixecant petits ninots???) en una temàtica basada en el transformisme, la crítica social i la polèmica de tot plegat. En un pròleg on hi ha tenim un streptease maculí-femení-transexual, un primer acte on ell es fa ella i ella es fa ell (només faltava Lou Reed cantant Walk on the wild side) i un segon acte basat en un corus/ballet bastant trist que acaba l’obra ballant per la platea. I és que ni el cor era el Titular del liceu ni el Basso era el director
No hi ha valor per estrenar-la en torn de Temporada. Això sí, la gent ho aplaudeix tot.
Si teniu entrada per dissabte, el vostre psiquiatra tindrà feina dilluns.
Lamentable
