Falstaff de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (23/12/2010)

Decía Ian Gibson, biógrafo por antonomasia de Federico G. Lorca, que tras estar años metido en la vida y obra del poeta tenía miedo que Lorca se le apareciera por casa una noche en que los sueños se mezclaran. Con Verdi me ocurre algo similar pues me considero un gran conocedor de su vida y obra. Y sé que el maestro era tozudo, exigente, autoritario y comprometido. Verdi es Italia. Primer diputado de la Italia reunifacada, símbolo de un país y de la música de un siglo.

Por eso cuando me siento en el Teatre y reviso una obra suya no puedo evitar percibir lo que al maestro le agradaría y lo visiono parando una escena y diciendo que aquello No etc….
Falstaff fue su última obra. Una propina y una deuda saldada. Propina porque Verdi estaba retirado y al final accedió a componer esta obra a los ochenta años. Deuda porque desde que era muy jovencito no osó componer otra obra cómica. La última, un giorno di regno, segunda obra del maestro fue un sonoro fracaso en una epoca en la que Verdi perdió a sus dos únicos hijos y a su mujer Margeritha.

Ayer seguramente Verdi hubiera salido del teatro diciendo aquello que repetía tanto en los ensayos de Nabucco : “No se les oye”
Falstaff ayer en el teatre resultó ser una obra muy correcta pero insuficiente. Y es que siempre metemos mucha caña a la dramaturgia y en este caso la puesta en escena de Peter Stein resultó ser perfecta. El director de escena ha sabido captar que es Falstaff y como debe leerse. Así pues una asignatura que sule suspenderser ayer resultó ser de matrícula de honor.

Fabio Luisi anduvo algo desconcentrado ayer. Tras estar largas temporadas sentado en el Teatre revisando obra tras obra, uno empieza a ver cosas que quizás otro no vería. Y es que el director musical en el transcurso del segundo acto se saltó una frase y algunas notas. Fue algo casi imperceptible pero pude oirlo. Por otro lado, la orquesta estuvo dormida hasta avanzado el segundo acto donde pareció despertarse. Desde el segundo piso se percibía un letargo sin pasión.
Ambrogio Maestri interpretando al viejo burlón borracho era Falstaff. Digo era no que interpretaba. Era él ! Un diez para este cantante que supo transmitir lo que el libretista Boito quería con Falstaff.
Mariola Cantarero en el papel de Nannetta estuvo bien pero la hemos visto en mejores papeles y es que como todos estaban algo dormidos. Faltaban decibelios en el Teatre. No obstante es una cantante consolidada y que promete darnos mejores noches.

Que puedo decir sobre Fiorenza Cedolins ? Pues que desde hace mucho tiempo es mi soprano favorita. Es una gran cantante que no sólo se mete en el papel sino que entiende la ópera como nadie y su timbre de voz, en ocasiones criticado, la hace estar en el top five mundial de la lírica. Ayer en el papel de Alice Ford si bien tampoco se empleó a fondo estuvo magnífica.
Me cansa el omnipresente Francisco Vas, actor local hiperrecurrente. Suerte que es secundario pero no estaría demás dar oportunidades a otros mejores.
En definitiva, un teatro casi lleno presenció un Falstaff que pudo ser mejor si bien fue correcto. Para mí la Temporada empieza aquí.

Luis Eduardo Aute : L'Auditori 10/12/2010 21:00hrs

                                                       (Foto d'arxiu)

Vagi per endavant que no en soc un gran fan de Luis Eduardo Aute i que mai no he pres atenció a la seva extensa obra. Però el que és segur és que en la cançò en castellà és un referent indiscutible en el món del cantautor. Aquest motiu i el seu darrer i acceptable album Intempèrie (2010) va ser el que em va fer acostar a l’Auditori la nit de divendres.

Un Aute amb aspecte gran , amb bona veu però que s’apaga una mica i arropat per 5 músics va oferir un generós recital de gairebé tres hores de duració no apte per no fans, doncs va oferir en comptades ocasions algun dels seus clàssics que ofereix el seu repertori de més de 500 cançons. Les 14 caçons de Intemperie, algunes del seu anterior album (A día de hoy) i alguna cançò vella van formar part d la trentena de temes que Aute va repassar en un Auditori a 2/3 d’entrada.
Aute va arrencar el recital amb un preambul,”Me va la vida en ello”, presentant totes les cançons amb aires irònics i provocadors (“todo tiene un contrario. Hasta Dios, que es el Papa”. “O soy creyente. Creo en el sexo”) i amb un terennà autèntic. Musicalment va destacar la llarga versió amb solo inclós, del seu inseparable Toni Carmona, de “un soplo de alegría” que obra Intemperie o Somnis de la plaça de Rovira. Aquest darrer tema , únic en català de l’autor (“y espero que el último”) evoca els seus records infantils al barri de Gràcia. Tema que li va costar cantar de l’emoció i que va esdevenir en una plorera final. També va convidar a “Atenas en llamas” a una fluixa soprano, Pilar Jurado.

Un Aute generòs en cançons va mostrar el seu bon afer i va saciar a un públic agraït en aquesta obertura del Barnasants 2010.
Un històric de la cançò en castellà que cal escoltar en directe ni que sigui una vegada.

Repertori,entre d'altres  :

1. Me va la vida en ello
2. Cuando no cante más
3. Un perro llamado dolor
4. Intemperie
5. Siento que te estoy perdiendo
6. Aleluya nº5
7. Imaginación
8. Somnis de la Plaça Rovira
9. Amor a mares
10. Atenas en llamas
11. Toda una vida
12. Hay cosas peores
13. Nada
14. Soplo de Alegría
15. Alguien sueña por ahí
16. Volver al agua
17. Cine, cine
18. Quiereme
19. Allí
20. Que me pasa, Doctor?
21. Canto de las sirenas
22. Giraluna
23. Las 4 y diez
24. De alguna manera
25. Sin tu latido
26. La belleza

Lulu de Alban Berg . Gran Teatre del Liceu (16/11/2010)

El dodecafonismo, sin duda, y los sagrados padres que lo engendraron, sin duda fueron escritos para mentes mucho más inteligentes, cultas y abiertas que la mía. Yo,claramente, debo ser un ignorante y un obtuso pues voluntad le he puesto, sin resultados.


Haciendo caso del Sr.Matabosch (nuestro "sabio" Director Artístico), llegué ayer al Gran Teatre del Liceu con los deberes hechos.Como siempre hago, pues en mi IPOD ha sonado mucho Lulu. Acto a acto. Escena a escena. Pensé que la versión de Michael Broder me haría ver la luz y le dimos una segunda oportunidad a la partitura de Lulu de Alban Berg. Oportunidad fallida.
Que Broder diga (quizás para vender las escasas 5 representaciones de esta Lulu) que la partitura es una de las más grandes de la historia de la opera y la mejor del siglo XX, me hace sonreir ante su inminente despido como director musical.
Agur Broder. Has pasado sin pena ni gloria por aquí.

Lulu musicalmente es una bazofia , un escarnio de lo que es la opera, y algo sencillamente insoportable. Pero claro, hubo bravos al final. Como decía el cuervo de Poe, pensé : Debo ser yo. “this is it and nothing more”. Pero uno observa un Liceu desangelado en ocupación. En el segundo acto deserción y en el tercero estaba yo prácticamente con cuatro colegas. Los viejos del lugar se perdieron esa “gran peli porno” con una interminable penetración en primer y gran plano algo difuminada del tercer acto. Pero de eso hablaré luego.

Ante tal panorama, ¿qué? Pues la orquesta hizo lo que pudo y Broder se marcó otra sesión aburrida al estilo Boulevard Solitude de hace unas temporadas. Las voces muy correctas con una Patricia Petibon a la que le obligan hacer incomodos desnudos integrales y cantar en posiciones difíciles. El resto muy correcto vocalmente. Sin bien aquello era poco más que una casa de locos.

En cuanto a la dramaturgia de Olivier Py….Bueno, quiero aclarar que me considero moderno y fan de todo lo undergorund. Soy defensor del erotismo en todas sus vertientes por considerarlo imprescindible en la vida y también creo que la estética pornográfica hace sus aportaciones. Aclarado esto, la dramaturgia del director francés es empalagosa, exagerada e innecesaria. Ambientado en peep shows y prostíbulos mientras los cantantes hacen lo que pueden se suceden striptease, orgías y diversas escenas sexuales del todo innecesarias. Y claro, puestos a provocar vamos ambientar parte del tercer acto, con una decadente Lulu ya abocada a la prostitución, en un cine X y claro pongamos la mencionada escena en un primer plano y aclaremos que en el Gran Teatre no se aconseja la entrada a menores.Yo pensé que a mi hijo de 4 años habría detalles que le hubieran gustado. Como los cabezudos o ese delfín de playa que le compré en verano. Y que en la ópera cumplen su función de sin sentido.

Creo que en tiempos de crisis, con un Teatre vacío, con parte de la plantilla en la calle, estas licencias que se toma el Sr Matabosch pues son muy caras. Porque la escenografía está trabajada, sí.
Así que uno se pregunta a qué esperan en el Liceu para echar a un tío que nos hace perder dinero y nos aburre de buena manera.
Y como cachondeo final, la sesión de ayer se registró para TV3.

Conclusión : hasta la fecha , la peor opera que jamás he visto.

Menos mal que viene Falstaff, Ana Bolena, Parsifal….y podremos olvidar (o no) esto.

Trobada amb Lou Reed (03/11/2010)

                                                      (el costat més assequible de Lou)

Per la xarxa encara es pot trobar el que vaig escriure fa uns 7 anys arrel de la publicació de l’album The Raven (el corb). Mantinc i mantindré que aquest doble album editat per Lou Reed el 2003 és la millor obra mestre en majúscules de la dècada en la que ens trobem. La personal visió d’un Lou Reed obsessionat per l’obra d’Edgar Allan Poe sumat a una posició en un inèdit segon pla en els disc (Willem Dafoe, David Bowie i un llarg etc són protagonistes…) i un acurat so conviden a sentir un disc molt poc comú en la història del rock.

Ahir Reed va fer reviure The Raven gràcies a la publicació del llibre il.lustrat per Lorenzo Mattotti amb les lletres traduïdes d’aquesta peça mestre.

Un Lou Reed apagat (es dormia a la roda de premsa) però inèditament assequible va rebre a apenes un centenar de seguidors al Forum del FNAC del Triangle de Barcelona on es presentava el llibre. Avui farà lectura d’alguns poemes al CCCB a quarts de dues de la tarda. No faltarem.
"No flash” era la frase més repetida en el fàcil accés dels seguidors de Reed que ens vam fer fotos amb ell, que ens va signar tot el que li vàrem posar per davant i que va mostrar el seu costat més amable (res a veure amb l’actitut de la seva darrera visita aquest estiu a Mallorca). Un Lou Reed envellit, potser massa afectat pel Jet Lag, amb vestimenta moderna, cavell curt i amb les clàssiques olleres que ell mateix va dissenyar amb un optic milanés (LOU’s View), es va mostrar sorprés davant d’algun album a signar molt inèdit i davant la joventut d’alguna seguidora. Sempre flanquejat per la seva secretària, per Lorenzo Mattoti i sempre a prop el fantàstic Ignasi Julià va deixar la sala en un estrany anonimat (La multitut del triangle no el va re-coneixer ¿¿??)
De tour per Europa (l’esperen a Viena i Portugal), Lou ens ha visitat per sorpresa. En qualitat d’escriptor. Més difícil serà tenir-ho com a músic. L’edat no perdona.
Per la meva banda, vaig saldar el deute de l'encontornazo de Sant Feliu ara fa dos estius (com ja vaig explicar aquí mateix)

Nacho Vegas : Neix Marxophone, la llibertat absoluta

S’ha acabat. El matrimoni idílic entre l’asturià Nacho Vegas i el segell independent Limbo Starr sembla haver acabat. L’excessiu retard de la publicació del disc de Nacho, que ja està gravat, ha posat de manifest el mal rotllo i les baralles entre Nachín i el segell. Culpa de l’asturià? Doncs no sembla ja que Fernando Alfaro també els ha engegat.


Durant el Monkey week Nacho ja va dir que potser era el moment de prescindir les discogràfiques, s’allunyar-se de la industria i apostar l’autoproducció. Així doncs neix aquest segell que encara no sabem quina forma tindrà, si serà tan flexible per publicar elements físics en forma de EP’s etc….Des d’aquí aplaudeixo la iniciativa. Fermin Muguruza, rei de l'autogestió no va publicar mai en un gran segell i ofertes en va tenir.

Paguem un preu : Nacho Vegas per Febrer de 2011. Massa temps d’espera….

Manifiesto Marxophone : Refree, Nacho Vegas y Fernando Alfaro

“Tiene gracia. Aunque sabíamos que todo esto, o al menos algo parecido, iba a ocurrir, no habíamos sido capaces de convertirlo en algo concreto. Sin embargo, la realidad, tozuda como siempre, nos ha ido empujando y uniendo a distintos músicos en una idea parecida, en principio abstracta, muy vaga, sin nombre. Sin que apenas nos diéramos cuenta. Lentamente. Sin una intención predeterminada. Pero ha ocurrido. Estamos aquí. Hemos llegado. Por fin.

Hagamos historia. Desde hace años, cada vez se nos hacía más complicado perder tiempo y energías en discusiones, dudas y esperas. Innecesarias, agotadoras y casi siempre relacionadas con eso de fabricar discos. No era un problema con los sellos discográficos en general ni con las personas que se encargan de ellos, todas maravillosas, sino con la idea de sello en sí misma. Con su concepto. ¿Está agotado? Sinceramente, ¿es imprescindible tener un sello a estas alturas? ¿Son una ayuda o se han convertido en un obstáculo?
Así que, entre cerveza y cerveza, aquella noche en Barcelona, empezamos a hablar de autoeditarnos, de arriesgar, de volver a un momento fundacional, primitivo y atrayente. Autoeditarnos. Sonaba bien. Tomar decisiones. No esperar. Que las canciones fueran nuestras y de nadie más. No entrar en aburridas espirales sin salida, no esperar a unos royalties que en realidad nunca han existido ni existirán, sino tomar las riendas de nuestra propia obra. Preparar las canciones y grabar un disco sin mirar el calendario. Trabajar. Autoeditarse. Sonaba bien. No, no traigas cerveza, mejor trae ya el vino.
Pero, claro, había un problema, formulado siempre en forma de tópico: “los artistas no saben controlar sus negocios”. Bueno, ¡algunos sí! Y no es el lugar de explicar quiénes. Pero era cierto. No tenemos demasiado tiempo para encargarnos de la logística necesaria para editar un disco y para que la gente sepa al menos que lo hemos editado. La fabricación. La promoción. Eso asusta, y no tiene nada que ver con nuestro trabajo. Pero podían hacerlo los de I’m An Artist, que han participado en muchas de esas neblinosas conversaciones de bar sobre lo divino y lo humano, sobre la edición y la autoedición, sobre si la industria musical tiene algún futuro o debe reinventarse desde la base. Y están con nosotros y tienen ganas de lanzarse.

Hecho. Aquí estamos, en plena revolución, o simplemente en una modesta reforma (la discusión entre revolucionarios y reformistas también es eterna y apasionante y da mucho juego), preparados para experimentar y pensar en reinventar el negocio. Decidido. Como el nombre, y mira que ha costado encontrar un nombre. Este colectivo se va a llamar Marxophone, algo entre Parlophone y la revolución. Marxophone.

Hecho. Nos vamos a autoeditar. Y nos gusta. Y empezamos ya, el 15 de noviembre, con “Matilda”, el nuevo disco de Refree.
Que no nos pase nada.

Gracias a todos”

Carmen de Bizet : Gran Teatre del Liceu (01/10/2010)

(primer acte de Carmen)

Obrim la temporada del Gran Teatre amb una de les obres que potser conté la col.lecció de fragments més famosos del gènere. L’Opera Carmen , sense ser grandioloqüent, és una excel.lent peça que conté unes pàgines musicals plenes d’emoció i sensibilitat.


Podem dir que en el cas d’aquesta representació el repartiment va posar l’òpera en la seva màxima expressió . Doncs podem dir que Roberto Alagna, Don José, és un dels millors tenors que he sentit mai al Teatre. Enrera queden els seus divinismes com l’abandonament, a mitja en funció, a l’Sacala de Milà davant els xiulets que el respectable li van dedicar, i en aquesta ocasió el vam veure molt centrat.

Molt bé Carmen, Beatrice Uria-Monzon sobretot en la veu perquè molt bo també el seu grau d’interpretació dotant el personatge de força i erotisme mesurat que reclama el paper. No em va agradar gens la soprano,Marina Poplavskaya, en el paper de Micaela (no la vull més al teatre). Aquest és un paper adient per Ainhoa Garmendia que fa aquest rol en el segon cast (veurem que tal ho fa) o si més no per Maria Bayo.

La direcció musical a càrreg de Marc Piollet mesurada i correcte sense brillar en excés. Sí que ho va fer Jose Luis Basso que va fer brillar,i molt al Corus del Teatre que va fer un paper inmens malgrat les ratallades presupustàries.

Finalment la dramaturgia de Calixto Bieito. Potser a la seva vida personal és un home molt centrat, però a la vida artística aquest senyor està molt malament del cap. Un cop cobert l’objectiu de provocar, que hi queda? Doncs la brutícia del seu art (¿¿??). A més de ser repetitiu, gruller, nefast, no tenir ni idea què és la òpera i què significa.Aquest senyor hauria de estar matxacat a nivell professional i si vol fer porqueries que les faci, però no amb les partitures.
“Gràcies” Joan Matabosch (segurament Bieito és amic teu) per permetre destrossar una òpera tan sensible i demoladora i per fer passar als abonats pel tub.
Com anécdota curiosa, el tercer acte s’inicia amb una gran Toro Osborne a l’escenari un torer desputllat. “Ole , tus huevos” va cridar un espectador tot fent bufa de la porqueria visual. Per ficar-los a tots al manicomi.
En resum, un gran espectacle musical destrossat per la banda plàstica. Veurem que passa amb el Lulu de Berg.

Mikel Urdangarin : Fornells de la Muntanya (Toses) , 13/08/2010

(Mikel en una imatge promocional)

La verdad es que llegué in extremis al hotel de Planoles. Y, in extremis al recital pues me perdí. Pero allí estuve, en un entorno natural muy bonito, en Fornells de la Muntanya (Toses) enmarcado en el festival Romànic en Viu. Como si los dioses lo hubieran planeado teníamos un clima muy vasco, es decir, húmedo y frío. Era mi oportunidad de ver a un cantautor maldito en mis directos (me puse enfermo en varios recitales que hizo hace años en Barcelona). Pero aun conservo el gran privilegio que tuve al verlo en Barcelona en el Caixaforum haciendo un recital junto a Kirmen Uribe.

Justo en la entrada vi a Mikel intentando repasar algún probable tema mientras Rafa Rueda lo esperaba, quien lo acompañaría a la guitarra. Un auditorio pequeño, de bolsillo y un público respetuoso. Y Mikel arrancó con un homenaje a Mikel Laboa. No vi a su violinista, Nika Bitchiashvili, un músico que lo suele acompañar y que da un toque de color a sus discos y directos. Puede parecer una tontería pero ese violín me resulta casi imprescindible en algunos temas. Mikel lo excusó.

Y enlazó temas escogidos a gusto por el músico y reorientado en parte por la ausencia de violin. Así por ejemplo el solo de Hezurrak (tema con el que arranca Zubia, su último trabajo) fue substituido por un agradable y sensual acompañamiento de voz.
Ezin esan, Urriko poema o la maravillosa Munduari begiratzeko modu bat (gracias por regravarla, pues era más que necesario tras el crecimiento del tema en el directo). Me pareció simpático que cantara la canción fantasma de su album Dana (un tema sorpresa no anunciado en el album y que es muy bonito)
Simpático, presentando los temas a veces en un esforzado catalán, contando alguna anecdota y en una escasa hora repasó temas que me suponen emblemáticos.
Su voz, cada vez mejor, y su guitarra lo acompañaban.

A la eléctrica, Rafa Rueda. Un músico interesante con una carrera propia pero que quizás, y subrayo la palabra quizás, cometa el pequeño error de no dar más protagonismo a su carrera y centrarse mucho en ser el músico de "otros". Algo parecido a lo que ocurre con Abraham Boba y su condición de teclista de Nacho Vegas. Eso sí, ambos acompañan de forma impecable.

Final de recital y encuentro con el autor, rodeado de gente ansiosa de tener un recuerdo y de felicitarlo. Rodeado de amigos. A mi me hace una ilusion enorme volver a verlo. Nos cruzamos un par de abrazos y una breve conversación. Para mí, muy emotivo. Me apetece un montón preguntarle mil cosas, acompañarlo más tiempo pero decido irme. Está cansado y los años me han enseñado que los músicos están incómodos ante tanta expectación fuera del escenario. Sumarle mi timidez.
Ojalá vuelva. Para mí me pareció casi insultante no traerlo para el Euskal Herria Sona y lanzé un simpático pero tirón de orejas a la Euskal Etxea.

Mila esker , Mikel.

Repertorio , de memoria, con ausencias y algun error pues no lo anoté (se saltó a la torera el programa anunciado. Genio y figura)

1.Hezurrak

2. Notak papek solte batean

3. Ezin esan

4. mendian gora

5. Hauskor

6. Urriko Poema

7. Munduari begiratzeko modu bat

8. Baratze bat

Mikel Urdangarin : Una mirada post- recital

Me resulta complicado expresar lo que las canciones de Mikel Urdangarin, su personaje y su persona suponen para mí. De sobras es conocida mi afición por la música de autor euskaldun, y tengo una larga lista de autores que ya conocéis y que voy rastreando. Pero la figura de Mikel es algo muy muy especial para mí. Sus discos están en un rincón especial de casa y sus canciones en un rincón de mis sentimientos.

Y es que sin entrar en la música todavía, la figura de Mikel me supone en primer lugar un signo gigante de admiración y un antiespejo de lo que ojalá yo hubiera conseguido. Porque para aquellos que no lo sepáis (la información en wikipedia de él es casi toda mía) Mikel tenía una silla muy cómoda en su día. Preparada para él, para quedarse. Allá en Euskal Herria, como profesor. Dejar esa silla y andar un camino nada fácil (cantautor y encima en euskera) supone valentía, autoconfianza, fe y talento. Sobretodo talento, cosa que a Mikel le sale hasta por las orejas. Las cosas tampoco fueron tan utópicas como parecen pero lo cierto es que él se ha marcado un lugar.
Apuesto el alma a que si él hubiera sido de otra generación, hoy sería una leyenda viva como Lertxundi o el ya fallecido Laboa. La figura de Mikel me produce admiración y un sentimiento de "tú llegaste y yo ni siquiera lo voy a intentar".

Las canciones son un mundo que me remueven por dentro. Supongo que cuando encima pone música a la letra de mi escritor favorito (de sobras ya conocéis mi devoción por Kirmen Uribe) la emoción se acentúa. Y es que escuchar a Mikel supone sentarse y leerlo. Por algo se toman la molestia de mimar tanto las ediciones de sus discos. Auténticas joyas plásticas.
Las canciones,decía, son maravillosas y no puedo decir que disco es mejor pues el último, Zubia, me parece un tesoro pero los otros....son maravillosos. Quizás me gusta más su última etapa, a partir de "Dana", aunque me enganché a él bastante antes.

Con Mikel me ocurre lo que me pasó con Lluís Llach o Leonard Cohen, me apetecería que regravasen discos porque su voz con los años me gusta más. La voz en sus directos o en sus últimos discos me encanta. Lou Reed siempre ha dicho que cuando uno canta te tienes que creer lo que canta y con Mikel me pasa. No es tanto su timbre sino la forma de cantar.En, Jone, por ejemplo (una de sus últimas canciones) la emoción es extrema en parte por su forma de cantarla.

Este es Mikel, bajo mi punto de vista. Cualquier día lo tendréis en casa pues una de mis tradiciones navideñas es regalar discos suyos a modo de souvenir. Quizás por eso, desde Elkar (megatienda vasca y mi proveedora por internet) alguna vez se hayan extrañado de haber comprado varias cantidades de algún disco suyo.

Por todo esto, este verano, en Fornells de la Muntanya se revivieron ciertos sentimientos.

Laurie Anderson publica "Homeland" (2010)

En aquests temsp de guerra global, hom està temptat d’escriure un text inmens al voltant de la situació política, social o econòmica dels país, del món etc… Però ja fa temps que em vaig retirar de la política. No obstant m’agrada que sigui l’art que parli en el meu nom i avui parla una excel.lent artista multidisciplinar : Laurie Anderson.
Aquesta dona d’avançada edat, muller de Lou Reed, acaba de publicar un nou album anomenat, Homeland.
Ara fa un any, em vaig creuar amb Anderson acompanyada amb el catatònic Reed a la piscina d’un gran hotel (vegeu l’article “la topada amb Lou Reed” al Juliol de 2009 d’aquest blog, http://nuevosplaneside.blogspot.com/2009/07/topada-amb-lou-reed-el-110709.html). Simpàtica i amable em va dir que aquest Homeland trigaria, però ja el tenim aquí. I és que Anderson es prodiga poc i últimament molt de la mà de Reed amb shows electrònics. Només 1 dia després del meu casament , vaig anar al Teatre Grec i la vaig veure en l’espectacle Words&Music. Potser el millor de la nit va ser “blue lagoon”.
Per aquells que no la coneixeu, Laurie és una artista musical, multimedia i plàstica de la ona underground neoyorkina que tant m’agrada. Va ser la primera i única artista resident a la NASA i d’allà va sortir una obra futurista i original. El millor d’Anderson són les lletres i la maravellosa veu que recita els versos plens d’acidesa i contracultura americana.
El show de Sant Feliu de fa un any, va desgranar temes de gran impacte. El meu tema preferit de l’album és “only an expert” (adjunto lletra i cançò). “homeland” és un bon treball fill de l’espectacle multimedia que l’artista ha anat presentant.

Only an expert : http://videos.sapo.pt/C8jMhYuzbEOkjY05nf59

"Sólo un experto :

Sólo un experto puede hacerse cargo de un problema porque la mitad del problema es ver el problem hay sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Así que si no hay ningún experto haciéndose cargo del problema entonces en realidad se tiene el doble de problemas, porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. En los Estados Unidos nos gustan las soluciones. Nos gustan las soluciones a los problemas. Y hay tantas compañías que ofrecen soluciones. Compañías con nombres como La Solución de las Mascotas, La Solución Capilar, La Solución a la Deuda, La Solución Mundial, La Solución del Sushi.La solución a la deuda... ahora bien, sólo un experto puede ver que allí hay un problema. Y estas compañías son expertos listos para resolver estos problemas. Porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Ahora bien, digamos que te invitan al programa de Oprah y no tenéis un problema, pero queréis ir al programa y por lo tanto necesitáis un problema. Pero si no sois un experto en problemas probablemente no logreis inventar un problema creíble. Así que probablemente te descubran. Vas a quedar expuesto, vas a tener que agachar la cabeza y rogar por el perdón del público. Porque sólo un experto puede ver que hay un problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo de unl problema. Sólo un experto puede hacerse cargo de un problema.Y en esos programas tratan de solucionar tus problemas, y la gran pregunta siempre es: cómo puedo controlar. Cómo puedo tomar el control. Pero, no te olvides, esta es una pregunta para el televidente común y corriente, para la persona que apenas se defiende. La persona que ve programas sobre gente con problemas, la persona que es uno del 60 por ciento de la población de los EE.UU. que está a 1,3 semanas, a 1,3 recibos de sueldo de la indigencia. En otras palabras... una persona con problemas.Así que los expertos dicen vayamos a la raiz del problema, tomemos el control del problema, porque si tomás el control del problema, podés resolver el problema. Muy seguido pasa que esto no funciona para nada porque la situación está fuera de control. Porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Entonces, ¿quiénes son estos expertos? Bien, los expertos normalmente son gente que se autodesignada, o funcionarios electos, o gente con habilidad en las técnicas de ventas, entrenados o autoeducados para focalizarse en las cosas que pueden identificarse como problemas. Pero un experto es alguien que estudia el problema y trata de resolver el problema. El experto es alguien que contrata un seguro por mala praxis. Porque muy a menudo la solución se transforma en el problema.Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Y a veces los expertos buscan armas. Y a veces los expertos buscan armas por todas partes. Y a veces cuando no encuentran ninguna arma, a veces otros expertos dicen: si no encontraron ninguna arma eso no quiere decir que no haya armas. Y otros expertos que buscan armas encuentran cosas como líquidos de limpieza y barras de heladeras y pequeños imanes. Y dicen: estos pueden parecerte objetos comunes pero en nuestra opinión podrían ser armas. O podrían ser usados para hacer armas. O podrían ser usados para embalar armas. O podrían ser usados para almacenar armas. Porque sólo un experto puede ver que podrían ser armas. Y sólo un experto puede hacerse cargo de las armas. Y sólo un experto puede hacerse cargo de los problemas.Porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Sabés, a veces, hace mucho pero mucho mucho mucho mucho calor y parece que enero es julio y o hay más nieve y enormes olas están barriendo las ciudades y hay huracanes en todas partes y todo el mundo sabe que eso es un problema. Pero si algunos expertos dicen que no es un problema y si otros expertos afirman que no es un problema o explican por qué no es un problema, entonces, simplemente, no es un problema.Pero cuando un experto dice que es un problema y hace una película sobre el problema y gana un Oscar por el problema entonces todos los otros expertos tienen que aceptar que, quizás, es un problema.Porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Sólo un experto puede hacerse cargo del problema.Y aún cuando un país puede invadir otro país y devastarlo, y llevarlo a la ruina, y fomentar el caos y la guerra civil y los refugiados en ese país, si los expertos dicen que no es un problema y todos están de acuerdo en que ellos son expertos y buenos en el momento de solucionar problemas, entonces invador esos países simplemente no-es-un-problema.Y si un país tortura a la gente y retiene a los ciudadanos sin acusación o juicio y erige tribunales militares, esto tampoco es un problema. A menos que haya un experto que diga que eso es el comienzo... de un problema.Porque sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Porque ver el problema es la mitad del problema.Y sólo un experto puede hacerse cargo del problema. Sólo un experto puede hacerse cargo del problema."

Pikovaia Dama (La dama de piques), de Piotr I. Txaikovski. Gran Teatre del Liceu (01/07/2010)

Final de la Temporada d’opera al Gran Teatre del Liceu amb una obra major de Txaikosvki : la dama de piques. De fet, és una reposició doncs aquesta producció es va poder veure al Teatre en anteriors temporades.Abans vàrem poder veure una obra prescindible , El Jugador, i aquest juliol una sarsuela amb Josep Bros que no compta amb el meu beneplàcit.

Aquesta “Pikovaia dama” dirigida per un encertat Michael Broder és la definició de manual del que ha de ser una òpera per a tots els gustos. Broder demostra un domini de la partitura exepcionalment bo amb uns tempos i sonoritat mesurada. El Diretor musical signa una exce.lent execució sense ser la seva millor carta de presentació. No obstant vaig trobar una obertura un pel lenta i un primer acte on l’orquestra semblava no agafa el ritme però el segon i tercer acte va ser demolador. Llàstima que el Director Musical del Teatre dirigeixi tan poques funcions la temporada vinent.
I és que la partitura és dolça amb molts tocs Mozartians, fet no casual, i potser és una de les óperes ruses més digeribles pel gran públic.

Ja es va anunciar que el tenor Ben Heppner es va retirar de la producció als assajos i el seu substitut, Misha Didyk, debutà al Liceu amb un Notable alt i que ha fet doblet amb El Jugador.
Breu personatge de Edwa Podles en el paper de comtessa. Que podem dir d’aquesta extraordinària i atípica cantant. Doncs que malgrat l’edat la seva particular veu està intacta.
Cal passar les gravacions de Podles a les escoles de música perquè demostra que es pot cantar diferent però molt bé. I una bonica, molt bonica veu la de Emily Magee en el paper de Lisa. La resta del repartiment,incloent ballarins, van estar a un molt alt nivell.
La dramaturgia i posada en escena de Deflo és de manual d’òpera. Clàssica, totalment alineada amb el llibret , acolorida, viva i sense extravagàncies.
En definitiva un opera per disfrutar i per entndre de que va això del món operístic. Excel.lent sense ser matricula d’Honor.

Final de Temporada on esperem ja la propera amb una funció inaugural d’infart : Carmen de Bizet sota la direcció del meu “odiat” Calixto Bieito. Però això serà un altre història…

Chris Isaak : L'Auditori, Barcelona (30/06/2010)

(Issak ahir a l'Auditori)

Chris Isaak no se prodiga mucho ni por los escenarios ni por el estudio (tan sólo 7 albumes en una ardua carrera). Por eso, verle en acción siempre genera expectación y curiosidades varias. Ya son 54 años recién cumplidos y muy bien llevados, y ayer en L’Auditori de Barcelona ante un aforo lleno pero no agotado, este crooner por excelencia rozó la perfección en su género.
Y es que Issak relegó su Mr.Lucky (2009) a un segundo plano y nos ofreció un grandes éxitos. Pero cuidado, no hubo concesiones ni canciones tocadas por compromiso, sino que la entrega y las versiones de clásicos como Wicked Game o Baby did a bad bad thing (archiconocidos temas que se utilizaron en Corazon Salvaje y Eyes wide shut) fueron brillantes y de tono muy confesional.
Y es que cuando el peso de un concierto lo llevan las maravillosas canciones adornadas con una banda sólida que lo acompaña desde hace 25 años (a destacar Hershel Yatovitz, guitarra) , de un actitud escénica abobinable y de un repertorio generoso, el resultado es brillante.

Se le ve contento, animado, feliz, simpático, dicharachero contando anecdotas, bromas etc… No en vano, se autoproclama el Señor Suerte (Mr.Lucky) ya que no se cansa de proclamar la suerte que ha tenido en esta vida. Invita a las mujeres a subir al escenario (y no precisamente a las más jovencitas o más guapas) , se pasea por las gradas cantando (impagable su Love me tender de Elvis) haciendo uso del oficio de speaker. Y es que en ocasiones parecía salido más de su aclamado programa de TV “The Chris Isaak show”, con sus trajes cantones de espejos o fosforitos ya míticos que otra cosa.
Isaak se entrega por todo alto y cada tema lo canta con ganas logrando emocionar, divertir y mover a su público: “este sitio parece muy sofisticado, como de opera o algo así. No sé que show esperáis a ver pero esto es un concierto de rock and roll y no quiero ver a nadie sentado por ahí abajo”, soltó al inicio.
Pero a pesar de su rockabilly de tupe enlacado, cuando cogió la acústica para atacar temas como Blue Spanish sky el tipo intima y enmudece a la audiencia. Y es que como digo su actitud es opuesta al cantautor que se pone el piloto automático cantando éxitos.
Respecto al setlist, el tipo se dejó la lenta Forever Blue en el camerino. Diría que ayer estaba más rockero y quizás el tema ya no cabía en el repertorio. Y atención de su Mr.Lucky apenas un par de temas.

En definitiva un Isaak pletórico que se está divirtiendo y tomándose unas vacaciones a costa de la gira. Hoy San Javier (capricho del autor) y mañana Granada bailará a ritmo de rock. Que lo disfruten como yo lo he disfrutado.

Setlist


1- Lonely with a broken heart

2- Dancin´

3- Two hearts

4- Somebody´s crying

5- Love me tender (Elvis)

6- I want your love

7- Cheater´s town

8- Speak of the devil

9- Wicked game

10- Go walkin in

11- Best I ever had

12- One day

13- Big wide wonderfull world

14- Worked it out wrong

15- We lost our way

16- La tumba sera el final (Flaco Jimenez)

17- Take my heart

18- I´ll go crazy (James Brown)

Primer bis :

19- Baby did a bad thing

20- Blue hotel

21- San Francisco days

Segundo bis :

22- Pretty woman (Roy Orbison)

23- Blues Stay Away From me

24- Blue Spanish sky

Actos Inexplicables : Reedición en Doble LP Vinilo

Nacho Vegas dejó de ser aquel chico jovencito que militaba como guitarrista en las filas de Manta Ray, para inciar un camino en solitario. Tras algunas colaboraciones y temas compartidos, Nacho arrancó su carrera en solitario vomitando todos sus demonios, tristezas y desbarajustes emocionales interiores en un album hasta la fecha único : “Actos Inexplicables”. Editado en 2001, el album fue elogiado por la crítica y escogido como uno de los 50 discos imprescindibles, en castellano, de la historia del rock.

Es imposible escuchar este “actos” sin quedarse con un impacto emocional desgarrador. “El ángel Simón” es quizás uno de sus mejores temas y sin duda de los más trsites. La sombra, grande, enorme de Simón González, político y padre del cantautor, sacude el alma de Nacho y este vomita entre notas unos sentimientos que te destrozan por dentro.
No hay concesiones en este album ni tan sólo para respirar. Canciones como “el camino” o la Coheniana “Al norte del norte” te dejan literalemente desolado. Tan sólo la versión que tanto le gusta al asturiano de su admirado Townes Van Zandt, “Que te vaya bien Mrs Carrousel” , deja un espacio para la parte más rockera, si cabe.
Como nota curiosa, Nacho canta bajito y susurrante en este album. Algo inédito en él que en sus siguientes trabajos se destapó algo más la voz muy segura ya en “el manifiesto desastre”. Él siempre explica que su patológica timidez y que muchos temas fueron compuestos y trabajados en su propia casa rodeado de vecinos le aludieron a cantar así.

El ex-Manta Ray, se destapa en este album. En esta edición en vinilo, de 180 grs i en formato doble podemos encontrar además algunas joyas perdidas. Es el caso de la bonita “las manos dentro del agua” o la historia de la infancia de Nacho (real?) “las noches de la casa de verano gris”. Todos los temas extras provienen del album perdido grabado con la excantante Aroah en “seis canciones desde el norte”.
Luego llegaron las “cajas de música difíciels de parar”, “desaparezca aquí” o minilps. Canciones marcadas por la heroína, los desamores, la bisexualidad, la homosexualidad, su infancia, Asturias etc…

Des el Limbo, su sello, nos ponen en bandeja esta auténtica joya que ya he reservado.

Y como cantaba Pearl Jam : “Spin the black circus” ¡!!!

Christina Rosenvinge : Luz de Gas, Barcelona (10/06/10)

(Autofoto amb Christina i deleitant-nos amb la veu)

Impagable proposta la d’ahir a la nit de la mà de la cantautora Christina Rosenvinge.

En el cicle de concert-tertulia, Rosenvinge va alternar moltes cançons amb intercanvi de paruales amb un públic educat, respectuós i molt fan de la cantant hispano-danesa. No anava sola, doncs l’acompanyava la seva mà dreta Charlie Bautista i Chris Brockaw (cantautor força desconegut aquí i qui va cantar dos temes propis) i Raul (del grup Refree).
Guapa, simpàtica, pintoresca i molt propera, Christina va sortir amb mig hora de retard a escena cantant “por la noche” una de les dues preferides que tinc de seu darrer treball “Tu labio superior”. Pintoresca, doncs es va presentar amb un termo enorme de café, un full amb el tracklist i un cridaner moneder vermell on després va revelar que portava una susbtància per mirar de recuperar una veu que dies enrera va perdre.

El repertori va ser increible doncs va continuar amb temes com “negro cinturón”, “eclipse” i cançons de la seva epoca anglosaxona totes escollides pels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari. Algú li va demanar l’altre preferida que tinc “nadie como tu” que gairebé sempre em provoca ganes de plorar.
Veure a la Christina cantar en català no ha de ser gaire habitual i veure-la cantar un tema del seu convidat, Raül de la banda Refree qui va cantar un tema seu “envejece, va estar francament sensacional.
Van haver-hi sorpreses com “Eco”, nou tema que formarà part del seu nou album i temes antics de la seva epoca novayorkesa, en temes inspirats pel seu exmarit Ray Loriga (qui la va abandonar per una famosa model). Va xerrar molt, control.lant molt bé la situació

L’últim tema va ser una versió de la millor banda de la història del rock, la primera i original “The velvet underground”. Mai no havia sentit una versió tan bona de la cançò “all tomorrow parties”.
Final del concert i Christina s’acosta a compartir el merchandaising com a excusa per xerrar més a prop.

Una maravella de concert.

Manel : Els millors professors europeus (2008)

És un fet que els meus idols musicals tenen uns gustos musicals bastant diferents als meus. Mai no he entès com a músics tan brillants com Llach els hi agradava gent com Comelade, Pla o música francesa de difícil digestió. Sempre que he sentit recomanacions de discos dels meus idols han estat autèntiques tonteries musicals que no m’han agradat gens.
El meu estimat Nacho Vegas acostuma a fer versions i a parlar de músics que li agraden. No fa gaire va confessar que tal era la seva admiració per Marc Bolan que es va fe fer una reproducció a tamany natural de la figura del cantant i que presideix l’entrada de casa seva. A banda del seu admirat Bob Dylan, a qui considera el millor, li agrada gent com Towns Van Zandt (Va fer una versió de Farewell Mrs Carrousel) o Guy Clark (el seu últim disc apareix la versió d’un tema seu rebatejat com “Nueve mañanas). Amb Leonard Cohen hi tenim consens.

Per això quan al Luz de Gas va dir que faria una versió d’un grup català vaig fer una cara com dient “la que ens caurà”. Va dir que era molt fan del Roger, Arnau, Guillem i Martí . Aquest són els membres del grup barceloní Manel. Nacho va fer una versió en asturianu de la cançò “Pla quinquenal” i la veritat és que després de dir amb molta vergonya que li havia sortit fatal, el tema va estar sensacional.
Però qui són Manel? Doncs un grup molt aclamat pel seu disc “Els millors professors europeus” publicat al ja llunyà 2008. No hi ha constància de gaire material nou de la banda però continuen actius i han gravat un tema nou amb Nacho, això sí una versió, “con un beso me bastó” en ocasió de El dia de la música.

Des d’aquest modest blog, puc dir que l’album de Manel és el millor disc en català que he sentit des de la publicació de “i.” de Llach. L’Album va ser elogiat per tot tipus de crítics i la veritat és que respirar nous aires musicals en català m’ha sentat molt bé. “pla quinquenal” , tema estrella del disc, és un gran tema (que Nacho ha convertit en magistral). "Els millors professors europeus" és un disc inmens i, sí, jo ara també soc molt fan de Manel.

Des d’aquí us poso les dues versions, perquè hi trobeu les 7 diferències i perquè veieu la maravella de Manel i la maestria de Vegas.
“Els millors professors europeus” està a la vostre disposició per a qui estigui interessat.

També us deixo la col.laboració conjunta.

Manel : "Pla quinquenal"

http://www.youtube.com/watch?v=kUKfaAEBwoQ

Nacho Vegas : "Pla quinquenal" en asturià

http://www.youtube.com/watch?v=0Yuj2Rz28Os

Manel i Nacho Vegas : "Con un beso me bastó"

http://www.youtube.com/watch?v=60X5eOkE454

Las Mamelles de Tiresias. Gran Teatre del Liceu (27/05/2010)

No hi hagut posta de llarg per mostra una òpera més que el Teatre ens ofereix del SXX.
No hi hagut grans repartiments i únicament dues funcions en torns populars (hem passat per taquilla els que som de Temporada) per una òpera de tan sols 60 minuts escasos, sense entreacte i com a únic atractiu a priori d’escoltar a la María Bayo. No hi hagut ni tan sols sessió prèvia al Foyer.
Venuda com a polèmica de l’època , el GTL l’ha rebuda sota el parigües d’una estrena al Teatre. I sincerament, podia no haver-se estrenat sense cap tipus de remordiment.

I és que la partitura és aburrida, més propera a un jazz dolent que a l’òpera i on en diverses frases em recordava a aquell Boulevard Solitude. A partir d’aquí, el jove director Josep Vicent va fer correctament el que va poder. I és que la música és dolenta. Ignoro l’obra de Francis Poulenc però si aquesta és la seva carta de presentació ja no en vull saber res més.
En quan a les veus, una correcta María Bayo i un fluix, molt fluix repartiment masculí. I poca cosa més.

La dramaturgia, acolorida en vestuaris i una posada en escena cridanera, grollera (algú em pot explicar que feia l’orquestra aixecant petits ninots???) en una temàtica basada en el transformisme, la crítica social i la polèmica de tot plegat. En un pròleg on hi ha tenim un streptease maculí-femení-transexual, un primer acte on ell es fa ella i ella es fa ell (només faltava Lou Reed cantant Walk on the wild side) i un segon acte basat en un corus/ballet bastant trist que acaba l’obra ballant per la platea. I és que ni el cor era el Titular del liceu ni el Basso era el director

No hi ha valor per estrenar-la en torn de Temporada. Això sí, la gent ho aplaudeix tot.
Si teniu entrada per dissabte, el vostre psiquiatra tindrà feina dilluns.

Lamentable

Room in Rome : Petita joia de Julio Medem

Julio Medem ens ha regalat una bonica història d'amor amb el seu últim film "Room in Rome" protagonitzat per una convincent Elena Anaya en el paper de Alba i per una emergent Natasha Yarovenko en el paper de Natasha.

Ja acostumat a ser crucificat (encara recordo com el van matxacar amb la Euskal pilota), Medem signa un film d'alt voltatge sexual (no n'hi ha per tant) però encara més fort és el voltatge emocional que em va copsar.

El trailer, molt ben escollit, ens mostra tota l'energia de la passió sexual entre dues dones que s'enamoren en una sola nit d'una manera convincent, doncs la pel.licula és 100% femenina.

Però en canvi, no ens poden mostrar res més perquè el que succeeix entre trobada sexual,

l'estriptease emocional de dues dones que despullen els seus secrets i la seva intimitat sentimental és d'una bellesa carregada de sensibilitat.

Medem encerta perquè el seu objectiu és que més enllà del minut 10 del film, ja no miris els pits o el cul a les actrius i la nuesa i la sexualitat passen a ser un context més dotat d'una naturalitat espontanea que dóna sentit a la història d'amor. En aquest film res és gratuït i el sexe és una component més rodada amb molta intel.ligència on l'espectador no fa una lectura luxuriosa sino de passsió amorosa.

El context físic , cuadres i figures únics testimonis de la trobada, la banda sonora (un pel constant) i els plans fixes de les parets acaben d'arrodonir un dels millors films del director basc molt per sobre de Lucia (ja li vaig dir a Julio que va tenir un error de casting en el seu moment) o la que sembla ser fallida Caotica Ana (no la he vista).

Una història d'amor on la homosexualitat és anecdòtica doncs l'amor expressat per Medem sobrepassa la tendència sexual.

Per cert que la famosa escena de la banyera conté una de les seqüències més impactants i

emotives del film (convenientment amagat al trailer)

Bonic film que m'ha emocionat i m'ha fet plorar en una bonica història d'amor.

Gràcies , Julio.

Nota : Imprescindible en V.O.

Der RosenKavalier (El Cavaller de la Rosa). Richard Strauss. Gran Teatre del Liceu (13/05/2010)

Encertada producció al Gran Teatre del Liceu de l’opera de Richard Strauss Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) que es va representar ahir.
La veritat és que després d’haver assitit durant dues temporades a les operes més dures del compositor, com són Elektra i Salome, la d’ahir era un petit descans per les oïdes on Strauss recupera el classicisme , en un clar homenatge mozartià en especial a les noces de Figaro, la música més simfònica i el gust més austríac de la música.

Però una òpera ha de començar bé i sobradament ho va aconseguir el nou director titular del Gran Teatre que substitueix a Sebastian Weigle : el també alemany Michael Broder. Si amb Tiefland em va deixar una mica indiferent la seva ortodoxa direcció, la de ahir va ser elegant, acurada i treient uns matissos, en especial en els valsos del segon acte i al final del tercer, que em van agradar molt. El tempo, el so , el volum i la interpretació de Broder va ser excel.lent, sense ser magistral però molt subtil. Va ajudar molt els cantants i ens va fer disfrutar.

En quan a les veus he de dir que ahir va ser un repartiment , si bé no gaire conegut per mi, molt seriós i ple de moments memorables. En el primer acte el pes recau sobre la parella protagonista : Octavian i la Mariscala ( intepretats per Sophie Koch i Martina Serafin , respectivament). I he de dir que Serafin em va agradar molt. Va tancar un primer acte de la millor manera possible amb el famòs monòleg “Da geht er him”. En tant a Koch va estar molt bé però sense arribar el nivell de la seva paterniere. L’aparició del convidat Josep Bros com a cantant italià em va deixar més aviat fred.
Molt bé el segon acte Peter Rose (en el paper del Baró) i Franz Grundheber (Senyor de Faninal) on es van endur el segona acte de carrer amb unes bones veus, especialment en el simpàtic i irònic vals.
Durant el tercer acte, el moment del tercet i duet final , a banda de ser una de les pàgines musicals més boniques de tota la obra del compositor, va ser molt emotiu i executat de manera precisa i acurada. La resta de cantants en breus papers, a excepció de la sempre agradable i eficaç Ofelia Sala que va tenir un tercer acte memorable pel seu nivell, van fer el justet. Potser caldria destacar el petit corus infantil.

En quan a la posada en escena i la dramaturgia, molt correcte i adient dotant-la d’atemporalitat (malgrat l’acció es situa en el Segle XVIII). Potser em va sobrar alguna excentricitat durant el tercer acte (que algú m’expliqui l’aparició dels boxejadors) però en general estava molt aconseguida.

Potser valdria la pena fer el cometari que en aquest tipus de funcions valdria la pena fer el mateix que es fa amb Wagner ; avançar l’hora de començament. I és que la deserció en el tercer acte va ser abismal, i crec que és per culpa dels horaris (la funció dura 4 hores i 20) doncs estava agradant molt. Del meu segon pis central vaig acabant veien la funció a segona fila de platea.

Nacho Vegas, Abraham Boba, Fernando Alfaro. (Barcelona 11/05/10, Luz de Gas. 21:00hrs)

Nit inovidable ahir a la nit a la Sala Luz de Gas, doncs el format concert-tertulia que el cicle “En persona” organitza entre autors va resultar una delicia.
Concert de butxaca de Nacho Vegas, Abraham Boba i Fernando Alfaro. Concert breu de 4 cançons per cap i col.laboracions i al fons de l’escenari una tauleta amb licors per rebre preguntes del public.

La nit es va obrir amb Boba repasant el seu excel.lent disc “La Educación” amb temes com la que dóna títol a l’album i en format piano amb un violí subtil d’acompanyament. Però és clar, l’estrella és Nacho que va al.legar nervis doncs el format l’enganxava descol.locat. Nacho va obrir amb un preciositat inèdita “cosas que nunca hay que contar” i va continuar amb “el extranjero” (la seva versió de Cohen) , una versió en asturianu d’un tema del grup Manel (“quien me acogió muy bien, me llevaron al Camp Nou “, va dir) i va tancar amb una ja treballada “la gran broma final”.
Molt sobri i cantant molt bé, Nacho va acompanyar a un fluix Alfaro que va fer el que va poder.no m'agrada.
Copes en mà , Nacho va respondre a preguntes tant surrealistes com “amb quin humor s’identifica” a la que va respondre amb un to Eugenio.

“Miss Carrousel” i final del concert. El personal de sala , desagradable (va acabar fent fora els propis músics). Tot i així visita al camerí amb un agradable, simpàtic , i molt xerraire Nacho Vegas. Van continuar la nit a la que vaig ser convidat però vaig declinar amablement.
I ès que aquest músic no té “alas de divo”. Un autèntic amor.

un cop més , gràcies Nacho.

Boba : “La educación”, “Frió”, “ Hagamos algo antes de morir”, “canción sin acabar”
Nacho : “cosas que nunca hay que contar”, “plan quincenal”,“la gran broma final”, “el extranjero” , “miss carrousel” + colaboración con Boba y Alfaro
Alfaro : “ Camisa de fuerza Hawaiana” + inèditas

Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el Serrall) WA Mozart : Gran Teatre del Liceu (15/04/2010)

Molt fallida producció al Gran Teatre de l’opera de Mozart Die Entführung aus dem Serail (El Rapte en el Serrall) que ahir vaig poder veure segons el meu torn d’abonament.

Sigui dit de pas que un singspiel no és fàcil (els recitatius són exclusivament parlats i sense música) però Mozart en va fer un art com també va demostrar al final de la seva vida amb Die Zauberflöte (la flauta màgica). Aquest rapte però, malgrat el seu exit en el seu moment i context social i polític, no figura entre les meves operes preferides donat que Don Giovanni, Le nozze o la propia flauta van provocar que el propi Mozart es superés a si mateix. No obstant Die Entführung conté pàgines musicals precioses pròpies de Mozart qui, amb aquesta obra, establir el concepte d'Opera Nacional Alemana sota la protecció del monarca Josep II.

Un Teatre mig ple va acollir una horrorosa direcció musical a càrreg de Ivor Bolton. Durant l’obertura vaig pensar que el Director se li estava cremant el sopar doncs el tempo va ser desencertat absolutament. Més endavant la música va sonar grollera i mancada de la sensibilitat que la música del geni de Salzburg té. Un barruer fins i tot alhora de dirigir un corus que ahir no va tenir la seva nit en les poques intervencions que va tenir. “Gràcies” doncs per carregar-te un dels finals d’opera preferits per mi com és el de Die Entführung on el corus va defallir.

Si la música no funciona la resta costa. Els tenors continuen a mancar de potència i qualitat, i més es nota després d’haver escoltat al gran Florez a La Fille. Així doncs Cristoph Strehl en el paper de Belmonte es va deixar la veu al camerí (segon pis i no el sento ¡!!) i un justet Norbert Ernst en el paer de Perdrillo van aburrir.Molt bé en canvi els baixos Quest i Huijpen en els papers del turcs segrestadors. La cosa pintava malament fins que, un cop més, van sortir les dones. I es que la veu de Diana Damrau en el paper de Konstanze va treure un Notable alt en el seu debut al Teatre. Va ser la única juntament amb Olga Peretyatko en el paper d’esclava qui van saber donar el toc de qualitat amb uns aguts sensibles i molt bonics. Els recitatius els van fer lents i sovint dubitatius (sel’s sabien??).

I si les 3 hores I 55 minuts d’un Mozart denigrat no era suficient la posada en escena va ser per oblidar. Si treiem la catifa, i les quatre cadires que hi havien a l’escenari l’obra podia ser en versió concert perfectament. Però per acabar-ho d’adobar un molest teló mig opac incomodava molt la visió durant bona part del tercer acte. El vestuari desalineat ( alguns moderns i altres clàssics) i un tercer acte amb la deserció de mitja platea i bona part dels pisos.
També m'agradaria dir que els actors han d'estar a l'escenari i no fer aparacions sopresa entre les butaques de manera innecessària.

En Joan Matabosch, a qui tenia el costat, mantenia el tipus elogiant amb el seu company de butaca la funció. Sr. Director Artísitic : Una platea buida al final de la funció és un fracàs. I no estem per fracassos amb els temps que corren. Potser és que els del torn B som massa exigents, no sé…

Demà tornem al Gran Teatre. Aquest cop "Pere i el Llop" . Una altre registre (infantil) a veure si estan més encertats...

La Fille Du Régiment : Gran Teatre del Liceu (25/03/10)

(fotos : Ciofi & JM, Pavlovsky& JM i una defectuosa foto amb el gran Florez)

Heus aquí una nit pel record plena d’emocions.
Perquè ahir vaig poder asssitir a la funció inclosa en el meu torn d’abonament de La Fille du Regiment, i que donava la casualitat de que ha estat la que tanca el cicle de funcions de l’opera de Donizzetti.
La veritat és que quan conjunt de factors es combinen es pot convertir una partitura limitada i un libretto d’allò més simple, senzill i prescindible en una petita obra mestre. I aquí els responables principals són els artitstes.

Patricia Ciofi és un ángel a l’escenari. El pes de la veu a La Fille recau en ella que canta com ningú. La seva delicadesa i a la vegada la força i potència de la seva veu és com una carícia a les oídes. Una maravella, no tinc paraules per descriure com va cantar ahir aquesta diva. Un dels trets importants del Bel canto és aquest “sostenuto” que cal saber fer, mantenir una nota a l’aire en un espai de temps i la Ciofi arriba a emocionar molt.

Abans de la funció, començem malament. S’anuncia que el tenor Juan Diego Florez no estarà al 100% donada a una petita intoxicació alimentària. Un fort “oh” se sent a un Teatre que ha penjat el cartell de “sense entrades” pert tal de veure a aquest maravellós tenor peruà. Però per alguna cosa Flórez és el millor del món en el Bel Canto i, aprofitant-se del seu paper secundari de Tonio, va cantar amb la seva millor tècnica. És cert que es deixa algun filato o piano i que explota els aguts però la partitura tampoc és cap maravella. El seu famòs “do de pit” a la fille va ser un altre somni operísitc. Això sí, no va haver-hi bis al final.

La posada en escena també és encertada. Cuidadosa, escaient i ambientada en la Primera Guerra està molt alineada en la història.
Yves Abel no és un bon director musical. Va quedar fora del conjunt i va fer un trist favor als cantants que van apel.lar el seu talent. El tempo estava desquadrat, a estones estrident i a estones massa debil. La música ha de ser l’aliat del cantant i Abel no en sap. Suspès.

Que puc dir de l’Angel Pavlovsky que no hagi dit ja? Doncs que me l’estimo moltíssim. Va fer un paper adient per ell que va donar el toc de gràcia a aquesta opera còmica. Em va dir que per ell era un petit somni que per fi havia arribat. Acompanyat de la seva incodicional germana Alicia, ens vàrem dedicar unes boniques paraules al final.

Final de la funció i trobada amb un simpatiquissim i encantador Florez, una agraïda i emocioanda Ciofi (a qui le vàrem dedicar un aplaudiment més en petit comitè) i un Pavlovsky adorable.

Això és la Opera. Qui no hagi vist a Florez o Ciofi és difícil que entengui que aquest és un gran art diferent.

Encara em trasbalsa l’emoció.

Las Consecuencias (Enrique Bunbury) : Tema a Tema

A punt d’encetar un gira per tota nordamerica, l’Enrique Bunbury ens deixa un disc que ja ha estat disc d’or a molts països, Las Consecuencias. El cantant aragonès no content amb tenir tota llatinoamerica a la butxaca (ell i Sabina tenen el record de públic al’altre costat de l’Atlàntic), s’endinsa en una gira de petits locals per tot Estats Units. No en va s’ha traslladat a viure (no sabem si definitivament) a Los Angeles , matenint però Helville de Luxe (la seva casa a El Puerto de SantaMaría i, fins ara, residencial oficial)

Hagués estat normal treure Las Consecuencias després de que la periodista musical Nona Rubio posés una demanda de divorci a principis del 2000, tan sols un any després d’haver-se casat, amb l’Enrique. Sobte doncs, que després de molts anys de relació, estabilitat sentimental i convivència amb la camaleònica JoseGirl (Fotografa oficial de Bunbury i periodista), Bunbury ens presenti el disc de desamor més devastador de la seva carrera.
Diu el protagonista que el disc obeeix a un estat d’ànim particular i l’ha presentat com un disc de cambra (Tirada d’orelles, estimat : Massa pretenciós el terme) i per degustar amb una o dues copes de vi.

A mi el disc em sembla el millor de la seva carrera juntament amb “Viaje a ninguna parte”. Parlem de Bunbury, és clar, un autor consagrat que va cometre errors a la seva carrera (Heroes del Silencio, el més gran).
Diu Nacho Vegas, que Las Consecuencias és el blood on the tracks particular de Bunbury

El que està clar és que es un disc per escoltar abans d’anar a dormir. Concebut, pensat,fabricat i comprat en format vinil, aquí teniu la meva visió tema a tema.


1. Las consecuencias (asustar un poco)

Un tema per entrar al disc. Tranquil, on l’Enrique ja ens mostra que no hi haurà rock en aquest disc i que escoltar-ho a la nit és el millor moment. Las consecuencias, on sen’s diu que “a veces conviene asustar un poco” és un tema per recolir les deixalles després de la batalla després de que l’amor s’hagi acabat.

2. Ella me dijo que no

Com un acte premonitori, Enrique intueix la fi i les seves consecuencias explicades a abans. Cançò molt narrativa i musicalment acaronant el blues. Un bon tema que mica a mica ens endinsa en la més profunda tristor.


3. El boxeador

Aquest tema acarona els sentits. Tercer tema de l’album per desesper del bateria, ja que l’album és esencialment acustic. Enrique li agrada la boxa i en molts temes o fins i tot a un album (Flamingos) apareix aquest símil pugilístic. El boxejador està escrit musicalment amb molt de sentiment i amb força tristesa de l’abandonat. Per algun motiu no creus que l’amant ,ara sol, s’acabi aixecant després de que l’Enrique li canti que es llevi abans d’arribar a 10. Primera llagrima del disc

4. Frente a Frente

Bunbury ja ha cantat temes de Manuel Alejandro com aquell “voy a perder la cabeza por tu amor”. Ara recupera aqueste tema popularitzat per la ploriques de Jeanette. El tema l’ha transformat dotant-la de sentit dintre d’un contexte anomenat Las Consecuencias. És un bon tema que Enrique ha fet gran. El duet amb Miren Iza de la banda Tulsa, acaba d’arrodonir el tema. El desamor a aquestes alçades del disc ja és irreversible. Sí, potser és l’unic single del disc.

5. 21 de Octubre

Si Nacho Vegas deia que Las Consecuencias era el seu Dylan particular, per mi 21 de Octubre és el seu Caroline Says 2 de Lou Reed particular. Enrique aborda els maltractaments de forma directe i canta amb molt de sentit “no hagas más daño a quien todo te dio” o demana que treguis “tu mirada sucia como un vertedero”. És veritat , Enrique, últim glop a la copa de vi abans d’encetar la segona i un descans. Aixequem l’agulla del plat i donem la volta al disc.


6. Lo que más te gustó de mí

Espero que Josegirl no li vulgui canviar gaires coses al maño. Aquesta cançò ens parla del cansament de la parella. Com un observador, ara que les parelles es trenquen cada dia, com l’autor ens explica que l’amor es contamina en veure els defectes de la teva parella. Del maxacós dia a dia que sovint ens destrossa. Lo que más te gustó de mí té musicalment un aire surenc i un toc acustic folk pel meu gust.

7. Los habitantes

Ja ho va fer a “Enganchado a ti” (Flamingos, 2002) el jugar amb l’ambigüetat entre la droga i l’amor. Hi ha força debat al voltant de los habitantes que jo veig molt similar a la “Blanca” de Nacho Vegas. Sincerament crec que de vegades parla de la parella i de vegades de la droga i va i torna. No tenim coneixement, com en el cas de l’asturià, de que Bunbury hagi tingut problemes amb les drogues o si ha estat heroinoman. En qualsevol cas per explicar certes històries s’han de viure….
Musicalment és la més “rock” si podem definir-ho d’alguna manera.

8. Es hora de hablar

L’autor ens fa una descripció molt explícita que també genera debat. Es hora de hablar és la frase trágica d’una parella com ho canta i les coses de diu jo diria que és la més confessional i autobiogràfica (amb permís de l’Aragonés Errante, de su Viaje).
Musicalment se’n va d’un extrem a un altre i pot despertar a l’oient no affercionat que s’hagi pogut dormir a aquestes alçades del disc.

9. De todo el mundo

Sens dubte la més maca del disc musicalment parlant. Enrique ens canta la seva faceta d’errant, de mobilitat, de ser lliure. Sovint ha declarat en premsa que no li agrada estar en un calaix , encara que sigui molt còmode i tranquil i on pogués viure tota la vida. Si existeix aquest calaix li venen ganes de trencar-ho amb ràbia..
És cert , l’Enrique ha saltat al buit moltes vegades. Ha estat valent. No conec un autor tan humiliat i insultat publicament com ell per part de certa premsa i públic.

10. Nunca se convence del todo a nadie de nada

Nascuda com un encarreg, la va fer per Niños del Brasil. Una cançò molt melancòlica que tanca un album on hi queden coses al calaix. I on la tristesa del directe pot encaixar amb clàssics com El Viento a Favor o Sacame de aquí (temes dedicats a Nona)

Benito Lertxundi :Teatre Joventut, L'Hospitalet (14/03/10)

Dir que Benito Lertxundi (Orio, 1942) està el mateix nivell musical i literari que Leornard Cohen o Bob Dylan no és cap bestiesa. És més ho defenso fermement.

Ahir després de fer una gincama per arribar el Teatre Joventut de l’Hospitalet (i no direm res de la “simpatia” del personal de la Sala) hi vaig arribar, i se’m va aturar el temps durant les dues hores complertes que el pare , i últim viu després del trapàs d’en Mikel Laboa, de la cançò basca ens va regalar amb el seu recital.
Lluny queda de l’època de ez dok amairu (no som 13) , l’equivalent als setze jutges, però Benito camí dels 70 segueix en forma i ens ho demostra publicant discos i girant amb una banda extensa i de molt alt nivell musical. Ahir l’excusa era tornar a presentar el seu ùltim album “itsas ulu zolia” (Sons dels gemecs del mar) que ja vam poder disfrutar el novembre de 2008 a l’Auditori.

El recital amb un Benito més rodat ( a l’Auditori tenia problemes amb les lletres) es va alternar els solos instrumentals molt folk , i que servien per petits respirs de l’autor, amb les cançons del darrer album alternades amb vells clàssics. Abans de cada tema, i com és costum en Lertxundi, lectura dels textos la majoria d’ells amb traducció complerta al castellà o català. Aquest és un tema que agraeixo i m’indigna a la vegada. L’Èuscar és difícil, d’acord. Però és que tots els que hi assiteixen als concerts de Cohen, Springsteen o Lou Reed dominen l’anglès I entenen les lletres?? Un respecte doncs, a la música basca i a una llengua encara avui menyspreada i estigmatitzada.

Un Benito Lertxundi rarament xerrador (“Catalunya es nuestra otra casa”), que va explicar anecdotes com quan va coneixer a Pete Seeger va repassar entre d’altres clàssics com Baldorba, Bizkaia Maite o l’esferidor poema de Ion Maia “Itsaroari Begira” , cançò inèdita inclosa en el directe del 40 aniversari als escenaris ( “deixeu-me exhalar l’ultim alè mirant el mar”, resa el final del poema)
Al final un “zebat gera” (encara malauradament actual, i que us adjunto el text traduït) va concloure un dels millors recitals que he vist en els últims anys.
Una sala gairebé plena va acomiadar al cantautor dempeus i on sabem , entre altres coses per edat, les seves visites s’aniran espaiant en el temps. Una llarga cua l’esperava al final del recital. No seré jo qui l’agobii més i vaig marxar.

Respecte el tracklist….més o menys és aquest donat que no anava preparat per anotar-ho tot i val a dir que entre tema i tema com deia sovint hi ha via llargs interludis instrumentals molt folk per descans del “Bardo de Orio” i lluiment d’una banada de 7 músics, entres ells la seva dona Olatz Ugasti qui va cantar Itoiz.

Mila esker, Benito.

Zenbat gera (cuantos somos?)

Nuestras intenciones, esperanzas,

el pueblo, la libertad,

la justicia, la paz,

la verdad, el amor...

¿Mitos, simples palabras?

¿Cuántos somos?

¿Cuatro, uno,tres, cinco, siete?

¿Qué hemos hecho?Nada

¿Qué hacemos?

Pegarnos entre nosotros

¿Qué vamos a hacer?

¿Matarnos entre nosotros?

¡Eso no! ¡Eso no! ¡Eso no!

Tracklist
1.Hitzak
2.Patiada trixtea ternuarak
3. Baldorba
4. Haizeak jotze zuen
5. Bakea
6. Ilargia
7. Itsaoari begira
8.Udakken Koloretan
9. Zergatik utzi kantatzeari
10.Nere herriko neskatxa maite
11. Bakea
12. Itoiz
13. Kantuz
14. Bizkaia Maite
15. Zenbat gera

Juan Perro, L'Auditori 05/03/10 : El Professor Auserón

No és gens fàcil descriure el que passa en una sala on el gran Santiago Auserón canta. Feia molt de temps que el seu alter ego, Juan Perro, no feia cap concert (a excepcio d'aquesta gira) o treia cap disc. Ahir, a l'Auditori, es va viure una nit especial. L'excusa són 15 nous temes que va presentar i on la sessió es va enregistrar de cara a un futur nou album.

Perquè Santiago Auserón , i subratllo Juan Perro i deixo de banda la seva ombra Futura ja caducada, és un músic molt especial. Elegant, culte, simpàtic, modest, proper, agradable i amb un camí cap els 60 anys molt ben portats , Auserón demostra que no és només un creador de cançons sino un poeta consagrat. Amb una guitarra, però poeta. És el mestre, potser agradi més o menys però la qualitat de les seves composicions és indiscutible. Hi ha influències clares com els sons cubans, el jazz i d'altres que no se saben ben bé d'on venen. Auserón beu de moltes fonts, es pren temps i treu cançons erudites.

Ahir vaig arribar a la Sala 2 Oriol Martorell de l'Auditori amb un cansament físic i mental important. No sabia si podria aguantar el concert, no per la qualitat sino pel meu estat. La cosa es va reactivar només veure el Perro amb el seu ball simpàtic al primer tema de la nit.

El concert de l'Auditori va estar centrat en els nous temes. Si bé les concessions del Mr Hambre amb "la charla del pescado" o les del seu Cantares de Vela amb "la misteriosa" van se gairebé noves pels seus arrengements, els nous temes com "Jose Rasca" , "Reina Zulú", "poco talento" o "Malasaña" ("la dedico al barrio de Madrid y no quiero celitos o morritos que la Negra Flor tuvo su tiempo, fity-fifty", soltó el maño amb to bromista) van resultar temes que enamoren i rodats en escena.

Auserón a més té bon gust perquè els músics que l'envolten són sensacionals. Com és el cas de Joan Vinyals , el guitarrista esquerrà que l'acompanya i que dóna un toc extraordinari als temes.

Al final un públic dempeus, enbogit com feia anys que jo no veia i un Santiago agraït a un Auditori que va penjar el cartell "entradas exhaurides", li van treure dos clàssics molt gos : "Perro flaco" i "Fonda Dolores".

Val a dir que la majoria dels temes eren nous, per tant el tracklist s'em fa difícil reconstruir-lo i més ordenar-lo però més o menys seria aquest :

Tracklist :

1. La nave estelar

2.El miro del pruno

3.Pies en el barro

4. La charla del pescado

5. La misteriosa

6. Una bestia que ruge

7. Reina Zulu

8 Poco Talento

9. El carro

10. Obstinado en mi error

11. Malasaña

12. Jose Rasca

13. Duerme zagal

14. Río negro

15. Canción sin estribillo

16. El forastero

17. Pajaro de Siracusa

18. A un perro flaco

19. Fonda Dolores

Maria Coma : Linoleum

La música rock/popular catalana en català no gaudeix actualment de grans músics , ni de grans autors. Crec que queda un llarg camí per arribar el nivell que “els setze jutges” van establir, en especial el grandíssim Lluís Llach. Val a dir, que cantar en una llengua no ha de ser condició suficient per publicar qualsevol material de baixa qualitat al crit de que “com és en tal o qual llengua ja ens veiem obligats a escoltar-la i en tot cas a lloar-la”. No. La música ha de primar per sobre de tot, fins i tot de la militància per la llengua.Els catalans som experts en això, si sentim cantar en català ja se’ns cau la baba. Trist. Hauríem de tenir producció suficient com per menysprear autors que, sigui dit de pas, no són bons i que roden pel país fent espectacles tristos.

En aquest panorama d’aborriment amb la música en català en que fa temps que estic sumergit, avui sorgeix o més aviat es reinventa una jove autora que sembla posar llum a aquest escenari. I és que Maria Coma amb el seu album debut “linoleum” ens ofereix un material de primeríssima qualitat musical. La música de Coma és original , innovadora i un pel underground.
Aquesta joveneta de vint-i-pocs anys sembla que porta un temps fent coses , en especial amb l’Estanislau Verdet (o Pau Vallvé) que és qui li produeix el su disc debut sota el segell independent Amniòtic Records. Però tant és, el seu disc és un bon debut en solitari, modest en origen però molt gran i temes que fan veure que avui dia encara es pot innovar i sorprendre donant un toc d'exquisitesa.Dit això, diguem-ho ara, canta en català. El discurs mai no ha de ser a l’inrevés.
Maria Coma firma el millor disc en català en els últims anys a molta distància dels consagrats músics catalans. Els deixa molt enerera.
La producció està molt acurada amb un so fet amb ganes de fer-ho bé i amb un resultat brillant.

Li costarà fer-se un lloc, perquè els joves valors que no van directe a OT’s o los 40els hi costa. Però tinc fe perquè les seves cançons són joies musicals i hi ha un aprenentatge i un estima per l’ofici que donarà fruits.
Disfrutem doncs de la seves cançons i dels seus directes que esperem siguin molts més.
De moment, us convido a passar per caixa ja que la carpeta de l'album mereix tenir-la entre les darreres obres d'art del món pop

Homenatge a Lou Reed

Lou Reed fa el proper 2 de març la respectable xifra de 68 anys.
Molt coneixedor de la seva obra, la seva biografia i les seves polèmiques puc dir que aquest tipus peculiar, ecleptic i introvertit és el meu músic preferit de la música pop-rock a nivell internacional/mundial.
Lou va creixer a Nova York.Diu ell mateix que si li punxen veuran Nova York a la seva sang i el seu ADN. Malgrat ser un novaiorkes de mena poca gent a la seva terra el coneix. Viu en un superatic a la vora del riu Hudson juntament amb la seva dona i parella des de fa més de 10 anys Laurie Anderson i com va dir David Bowie Lou és el rei de Nova York.

The Velvet Underground és l’origen del rock sense imitacions. No hi ha cap altre. Heroin continua sent , sota el meu punt de vista , la millor cançò de la història del rock. La trajectòria de Lou Reed està marcada per les lletres, modernes , concises i allunyades del puritanisme més mediocre dels Estats Units. Avui, encara Lou innova , experimenta amb sons electrics , es reinventa.
Metal Music Machine (MMM) és un disc doble on cada cara del vinil dura 16’01’’ exactament i l a darrera cara està ratllada per tal de que tu només siguis qui voluntariament apagui la música estrident, sorollosa i desafinada que composa el disc més vanguardista de la història de la música. Lou afirma que ningú ha escoltat el disc sencer mai. És cert. El disc es retornava a les botigues perquè la gent o bé es pensava que estava espatllat o bé per una presa de pel. Va ser la butifarra més gran contra la industria del disc i l’experiment més salvatge del rock. Només per això el vinil reposa en el lloc més ilustre d’entre els meus discos, vinils és clar.
És un miracle que Lou sigui viu. La heroina, la cocaina, l’alcohol des dels temps de la Factory amb Andy Warhol com el seu mentor en temps de la Velvet, era el menor dels seus problemes (es va arribar a punxar en un escenari). Dies sencers sense dormir,sense menjar, substancies químiques per la vena etc…van fer de Lou un personatge a prova de bombes. Eren també els temps de Raquel (el transexual de qui es va enamorar), del Lou psicodelic (una setmana meva supera el teu any, resava la carpeta del MMM). “Em vaig inventar el meu personatge. Després em va semblar interessant poder ser com ell i em vaig convertir en ell. Però amb tanta pose hom ja no distingia la realitat”, va afirmar una vegada.

Lou Reed ha fet molt de mal a molta gent començant per ell mateix. No és simpàtic, no és agradable, no és el paradigma d’un músic de fans. Però ell mai no mira enrera. És igual , les seves cançons són maravelles, autobiografies complertes i, si em permeteu l’arrogància meva i de l’autor, el Tenesse Williams de la música. Lou Reed és un escriptor brillant.
“berlin” va suposar la meva entrada el rock i per la porta gran.
Si anem al segle XXI trobem The Raven, un disc ple de poesia de Poe, de música amb un so inmillorable,una obra mestre. La música de Lou Reed és la definició del rock/autor.

Lou Reed fa 68 anys i que siguin molt més.

La meva Discografia bàsica : “Berlin”, “Coney Island baby”, “New York”, “The Raven” i “Magic and loss”

La meva obra bàsica : New york by Lou Reed (llibre de fotografia), Pass throug the fire (Travessa el foc, recull de lletres)

Imprescindible: The Velvet Underground by Ignasi Julia

Eros Ramazzotti : 16/02/2010 . Palau Sant Jordi (Barcelona)

La verdad es que no pensaba hacer reseña del concierto de esta noche de Eros Ramazzotti pero lo cierto es que el romano me sorprendió.
Además de que me hiciera entrar en el tunel del tiempo con sus viejos temas, me di cuenta de que Eros ya no es aquel niño de 20 años cantando a la luna, o aquel Eros que salía borracho a escena, o aquel Eros que llevaba escrito en la cara sus fracasos personales. Existe el señor Eros Ramazzortti envejecido (46 años mal llevados, diría yo. Con pelo blanco hasta en la barba…), mejor dicho existe Eros Ramazzotti SL. Porque ayer demostró que ha tardado años en darse cuenta que la maquinaria Eros es una empresa que funciona muy bien.

Muy profesional, con un aspecto de Jerry Lewis total con unas gafas de pasta roja (Eros es guapo ¿¿??) y una vestimenta basada en el Merchandainsig, Eros salió a cantar desde un contenedor gigante y sentado en un pupitre. Y lo hizo como lo hace en Genova o en Barcelona. No hay diferencia. La audiencia, con una edad, lo recibió con un entusiasmo mutuo : comedido.
Hubo una sorpresa: el show se hizo en un perfecto español yo supongo que ayudado por los varios monitores que lo rodeaban. Se disculpó pues “nunca canto en español” (y por qué lo grabas? Me pregunté. No hay espontaneidad…).
La escenografía justita. Seguramente el Circo de Solei estaba de puente cuando la diseñó y no justifica el precio de la entrada. Yo desde la primera fila pre-VIP vi la zona "elegida" con tristes vacíos (a 235€ la entrada VIP)

Así que si contextualizamos, Eros sacó lo mejor de él. Me gustó mucho más que en el 93 donde nos presentaba aquel “todo historias” con canciones a medias en español/italiano y bastante más circense.
Faltan temas y sobran otros pero la empresa Ramazzotti debe complacer. ¿Alguien se cree a Eros cantando Ahora tu con 46 años? Pues lo mismo que Springsteen cantando que tien un dólar en el bolsillo…

Dos horas y tal como vino se fue. La gira de nunca acabar sigue. Desde la promotora (The project, no haré comentarios) me dicen que del contenedor a la ducha, desde la ducha al hotel y del hotel al aeropuerto. No hay espacio para nada. Ese día muerto de retraso del concierto (provocado por un grave accidente de un operario durante el montaje) debe haber sido una experiencia nueva para el italiano.

Me gustó bastante.

Paso una foto y un extracto muy breve en video.

El tracklist, generoso, y más o menos en orden.

1. Apuntes y notas
2. Donde hay musica
3. Un minuto de paz
4. Estrella gemela
5. Cuanto amor me das
6. Medley . Una historia importante / Terra promessa / Ahora Tu
7. Una emoción para siempre
8. Si bastasen un par de canciones
9. Flor inesperada
10. Favula
11. I Belong to you
12. Musica es
13. Las cosas que he visto
14. Amor en contra
15. Otra como tu
16. Alas y Raíces
17. Cosas de la vida
18. L’ Aurora
19. Para mí sera por siempre
20. Este inmenso show
21. Contra el viento
22. Fuego en el fuego
23. La sombra del gigante
24. Dimelo a mí
25. Cosa más bella