(fotos : Ciofi & JM, Pavlovsky& JM i una defectuosa foto amb el gran Florez)
Heus aquí una nit pel record plena d’emocions.
Perquè ahir vaig poder asssitir a la funció inclosa en el meu torn d’abonament de La Fille du Regiment, i que donava la casualitat de que ha estat la que tanca el cicle de funcions de l’opera de Donizzetti.
La veritat és que quan conjunt de factors es combinen es pot convertir una partitura limitada i un libretto d’allò més simple, senzill i prescindible en una petita obra mestre. I aquí els responables principals són els artitstes.
Patricia Ciofi és un ángel a l’escenari. El pes de la veu a La Fille recau en ella que canta com ningú. La seva delicadesa i a la vegada la força i potència de la seva veu és com una carícia a les oídes. Una maravella, no tinc paraules per descriure com va cantar ahir aquesta diva. Un dels trets importants del Bel canto és aquest “sostenuto” que cal saber fer, mantenir una nota a l’aire en un espai de temps i la Ciofi arriba a emocionar molt.
Abans de la funció, començem malament. S’anuncia que el tenor Juan Diego Florez no estarà al 100% donada a una petita intoxicació alimentària. Un fort “oh” se sent a un Teatre que ha penjat el cartell de “sense entrades” pert tal de veure a aquest maravellós tenor peruà. Però per alguna cosa Flórez és el millor del món en el Bel Canto i, aprofitant-se del seu paper secundari de Tonio, va cantar amb la seva millor tècnica. És cert que es deixa algun filato o piano i que explota els aguts però la partitura tampoc és cap maravella. El seu famòs “do de pit” a la fille va ser un altre somni operísitc. Això sí, no va haver-hi bis al final.
La posada en escena també és encertada. Cuidadosa, escaient i ambientada en la Primera Guerra està molt alineada en la història.
Yves Abel no és un bon director musical. Va quedar fora del conjunt i va fer un trist favor als cantants que van apel.lar el seu talent. El tempo estava desquadrat, a estones estrident i a estones massa debil. La música ha de ser l’aliat del cantant i Abel no en sap. Suspès.
Que puc dir de l’Angel Pavlovsky que no hagi dit ja? Doncs que me l’estimo moltíssim. Va fer un paper adient per ell que va donar el toc de gràcia a aquesta opera còmica. Em va dir que per ell era un petit somni que per fi havia arribat. Acompanyat de la seva incodicional germana Alicia, ens vàrem dedicar unes boniques paraules al final.
Final de la funció i trobada amb un simpatiquissim i encantador Florez, una agraïda i emocioanda Ciofi (a qui le vàrem dedicar un aplaudiment més en petit comitè) i un Pavlovsky adorable.
Això és la Opera. Qui no hagi vist a Florez o Ciofi és difícil que entengui que aquest és un gran art diferent.
Encara em trasbalsa l’emoció.
Perquè ahir vaig poder asssitir a la funció inclosa en el meu torn d’abonament de La Fille du Regiment, i que donava la casualitat de que ha estat la que tanca el cicle de funcions de l’opera de Donizzetti.
La veritat és que quan conjunt de factors es combinen es pot convertir una partitura limitada i un libretto d’allò més simple, senzill i prescindible en una petita obra mestre. I aquí els responables principals són els artitstes.
Patricia Ciofi és un ángel a l’escenari. El pes de la veu a La Fille recau en ella que canta com ningú. La seva delicadesa i a la vegada la força i potència de la seva veu és com una carícia a les oídes. Una maravella, no tinc paraules per descriure com va cantar ahir aquesta diva. Un dels trets importants del Bel canto és aquest “sostenuto” que cal saber fer, mantenir una nota a l’aire en un espai de temps i la Ciofi arriba a emocionar molt.
Abans de la funció, començem malament. S’anuncia que el tenor Juan Diego Florez no estarà al 100% donada a una petita intoxicació alimentària. Un fort “oh” se sent a un Teatre que ha penjat el cartell de “sense entrades” pert tal de veure a aquest maravellós tenor peruà. Però per alguna cosa Flórez és el millor del món en el Bel Canto i, aprofitant-se del seu paper secundari de Tonio, va cantar amb la seva millor tècnica. És cert que es deixa algun filato o piano i que explota els aguts però la partitura tampoc és cap maravella. El seu famòs “do de pit” a la fille va ser un altre somni operísitc. Això sí, no va haver-hi bis al final.
La posada en escena també és encertada. Cuidadosa, escaient i ambientada en la Primera Guerra està molt alineada en la història.
Yves Abel no és un bon director musical. Va quedar fora del conjunt i va fer un trist favor als cantants que van apel.lar el seu talent. El tempo estava desquadrat, a estones estrident i a estones massa debil. La música ha de ser l’aliat del cantant i Abel no en sap. Suspès.
Que puc dir de l’Angel Pavlovsky que no hagi dit ja? Doncs que me l’estimo moltíssim. Va fer un paper adient per ell que va donar el toc de gràcia a aquesta opera còmica. Em va dir que per ell era un petit somni que per fi havia arribat. Acompanyat de la seva incodicional germana Alicia, ens vàrem dedicar unes boniques paraules al final.
Final de la funció i trobada amb un simpatiquissim i encantador Florez, una agraïda i emocioanda Ciofi (a qui le vàrem dedicar un aplaudiment més en petit comitè) i un Pavlovsky adorable.
Això és la Opera. Qui no hagi vist a Florez o Ciofi és difícil que entengui que aquest és un gran art diferent.
Encara em trasbalsa l’emoció.
