Christina Rosenvinge : Luz de Gas, Barcelona (10/06/10)

(Autofoto amb Christina i deleitant-nos amb la veu)

Impagable proposta la d’ahir a la nit de la mà de la cantautora Christina Rosenvinge.

En el cicle de concert-tertulia, Rosenvinge va alternar moltes cançons amb intercanvi de paruales amb un públic educat, respectuós i molt fan de la cantant hispano-danesa. No anava sola, doncs l’acompanyava la seva mà dreta Charlie Bautista i Chris Brockaw (cantautor força desconegut aquí i qui va cantar dos temes propis) i Raul (del grup Refree).
Guapa, simpàtica, pintoresca i molt propera, Christina va sortir amb mig hora de retard a escena cantant “por la noche” una de les dues preferides que tinc de seu darrer treball “Tu labio superior”. Pintoresca, doncs es va presentar amb un termo enorme de café, un full amb el tracklist i un cridaner moneder vermell on després va revelar que portava una susbtància per mirar de recuperar una veu que dies enrera va perdre.

El repertori va ser increible doncs va continuar amb temes com “negro cinturón”, “eclipse” i cançons de la seva epoca anglosaxona totes escollides pels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari. Algú li va demanar l’altre preferida que tinc “nadie como tu” que gairebé sempre em provoca ganes de plorar.
Veure a la Christina cantar en català no ha de ser gaire habitual i veure-la cantar un tema del seu convidat, Raül de la banda Refree qui va cantar un tema seu “envejece, va estar francament sensacional.
Van haver-hi sorpreses com “Eco”, nou tema que formarà part del seu nou album i temes antics de la seva epoca novayorkesa, en temes inspirats pel seu exmarit Ray Loriga (qui la va abandonar per una famosa model). Va xerrar molt, control.lant molt bé la situació

L’últim tema va ser una versió de la millor banda de la història del rock, la primera i original “The velvet underground”. Mai no havia sentit una versió tan bona de la cançò “all tomorrow parties”.
Final del concert i Christina s’acosta a compartir el merchandaising com a excusa per xerrar més a prop.

Una maravella de concert.

Manel : Els millors professors europeus (2008)

És un fet que els meus idols musicals tenen uns gustos musicals bastant diferents als meus. Mai no he entès com a músics tan brillants com Llach els hi agradava gent com Comelade, Pla o música francesa de difícil digestió. Sempre que he sentit recomanacions de discos dels meus idols han estat autèntiques tonteries musicals que no m’han agradat gens.
El meu estimat Nacho Vegas acostuma a fer versions i a parlar de músics que li agraden. No fa gaire va confessar que tal era la seva admiració per Marc Bolan que es va fe fer una reproducció a tamany natural de la figura del cantant i que presideix l’entrada de casa seva. A banda del seu admirat Bob Dylan, a qui considera el millor, li agrada gent com Towns Van Zandt (Va fer una versió de Farewell Mrs Carrousel) o Guy Clark (el seu últim disc apareix la versió d’un tema seu rebatejat com “Nueve mañanas). Amb Leonard Cohen hi tenim consens.

Per això quan al Luz de Gas va dir que faria una versió d’un grup català vaig fer una cara com dient “la que ens caurà”. Va dir que era molt fan del Roger, Arnau, Guillem i Martí . Aquest són els membres del grup barceloní Manel. Nacho va fer una versió en asturianu de la cançò “Pla quinquenal” i la veritat és que després de dir amb molta vergonya que li havia sortit fatal, el tema va estar sensacional.
Però qui són Manel? Doncs un grup molt aclamat pel seu disc “Els millors professors europeus” publicat al ja llunyà 2008. No hi ha constància de gaire material nou de la banda però continuen actius i han gravat un tema nou amb Nacho, això sí una versió, “con un beso me bastó” en ocasió de El dia de la música.

Des d’aquest modest blog, puc dir que l’album de Manel és el millor disc en català que he sentit des de la publicació de “i.” de Llach. L’Album va ser elogiat per tot tipus de crítics i la veritat és que respirar nous aires musicals en català m’ha sentat molt bé. “pla quinquenal” , tema estrella del disc, és un gran tema (que Nacho ha convertit en magistral). "Els millors professors europeus" és un disc inmens i, sí, jo ara també soc molt fan de Manel.

Des d’aquí us poso les dues versions, perquè hi trobeu les 7 diferències i perquè veieu la maravella de Manel i la maestria de Vegas.
“Els millors professors europeus” està a la vostre disposició per a qui estigui interessat.

També us deixo la col.laboració conjunta.

Manel : "Pla quinquenal"

http://www.youtube.com/watch?v=kUKfaAEBwoQ

Nacho Vegas : "Pla quinquenal" en asturià

http://www.youtube.com/watch?v=0Yuj2Rz28Os

Manel i Nacho Vegas : "Con un beso me bastó"

http://www.youtube.com/watch?v=60X5eOkE454

Las Mamelles de Tiresias. Gran Teatre del Liceu (27/05/2010)

No hi hagut posta de llarg per mostra una òpera més que el Teatre ens ofereix del SXX.
No hi hagut grans repartiments i únicament dues funcions en torns populars (hem passat per taquilla els que som de Temporada) per una òpera de tan sols 60 minuts escasos, sense entreacte i com a únic atractiu a priori d’escoltar a la María Bayo. No hi hagut ni tan sols sessió prèvia al Foyer.
Venuda com a polèmica de l’època , el GTL l’ha rebuda sota el parigües d’una estrena al Teatre. I sincerament, podia no haver-se estrenat sense cap tipus de remordiment.

I és que la partitura és aburrida, més propera a un jazz dolent que a l’òpera i on en diverses frases em recordava a aquell Boulevard Solitude. A partir d’aquí, el jove director Josep Vicent va fer correctament el que va poder. I és que la música és dolenta. Ignoro l’obra de Francis Poulenc però si aquesta és la seva carta de presentació ja no en vull saber res més.
En quan a les veus, una correcta María Bayo i un fluix, molt fluix repartiment masculí. I poca cosa més.

La dramaturgia, acolorida en vestuaris i una posada en escena cridanera, grollera (algú em pot explicar que feia l’orquestra aixecant petits ninots???) en una temàtica basada en el transformisme, la crítica social i la polèmica de tot plegat. En un pròleg on hi ha tenim un streptease maculí-femení-transexual, un primer acte on ell es fa ella i ella es fa ell (només faltava Lou Reed cantant Walk on the wild side) i un segon acte basat en un corus/ballet bastant trist que acaba l’obra ballant per la platea. I és que ni el cor era el Titular del liceu ni el Basso era el director

No hi ha valor per estrenar-la en torn de Temporada. Això sí, la gent ho aplaudeix tot.
Si teniu entrada per dissabte, el vostre psiquiatra tindrà feina dilluns.

Lamentable

Room in Rome : Petita joia de Julio Medem

Julio Medem ens ha regalat una bonica història d'amor amb el seu últim film "Room in Rome" protagonitzat per una convincent Elena Anaya en el paper de Alba i per una emergent Natasha Yarovenko en el paper de Natasha.

Ja acostumat a ser crucificat (encara recordo com el van matxacar amb la Euskal pilota), Medem signa un film d'alt voltatge sexual (no n'hi ha per tant) però encara més fort és el voltatge emocional que em va copsar.

El trailer, molt ben escollit, ens mostra tota l'energia de la passió sexual entre dues dones que s'enamoren en una sola nit d'una manera convincent, doncs la pel.licula és 100% femenina.

Però en canvi, no ens poden mostrar res més perquè el que succeeix entre trobada sexual,

l'estriptease emocional de dues dones que despullen els seus secrets i la seva intimitat sentimental és d'una bellesa carregada de sensibilitat.

Medem encerta perquè el seu objectiu és que més enllà del minut 10 del film, ja no miris els pits o el cul a les actrius i la nuesa i la sexualitat passen a ser un context més dotat d'una naturalitat espontanea que dóna sentit a la història d'amor. En aquest film res és gratuït i el sexe és una component més rodada amb molta intel.ligència on l'espectador no fa una lectura luxuriosa sino de passsió amorosa.

El context físic , cuadres i figures únics testimonis de la trobada, la banda sonora (un pel constant) i els plans fixes de les parets acaben d'arrodonir un dels millors films del director basc molt per sobre de Lucia (ja li vaig dir a Julio que va tenir un error de casting en el seu moment) o la que sembla ser fallida Caotica Ana (no la he vista).

Una història d'amor on la homosexualitat és anecdòtica doncs l'amor expressat per Medem sobrepassa la tendència sexual.

Per cert que la famosa escena de la banyera conté una de les seqüències més impactants i

emotives del film (convenientment amagat al trailer)

Bonic film que m'ha emocionat i m'ha fet plorar en una bonica història d'amor.

Gràcies , Julio.

Nota : Imprescindible en V.O.

Der RosenKavalier (El Cavaller de la Rosa). Richard Strauss. Gran Teatre del Liceu (13/05/2010)

Encertada producció al Gran Teatre del Liceu de l’opera de Richard Strauss Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) que es va representar ahir.
La veritat és que després d’haver assitit durant dues temporades a les operes més dures del compositor, com són Elektra i Salome, la d’ahir era un petit descans per les oïdes on Strauss recupera el classicisme , en un clar homenatge mozartià en especial a les noces de Figaro, la música més simfònica i el gust més austríac de la música.

Però una òpera ha de començar bé i sobradament ho va aconseguir el nou director titular del Gran Teatre que substitueix a Sebastian Weigle : el també alemany Michael Broder. Si amb Tiefland em va deixar una mica indiferent la seva ortodoxa direcció, la de ahir va ser elegant, acurada i treient uns matissos, en especial en els valsos del segon acte i al final del tercer, que em van agradar molt. El tempo, el so , el volum i la interpretació de Broder va ser excel.lent, sense ser magistral però molt subtil. Va ajudar molt els cantants i ens va fer disfrutar.

En quan a les veus he de dir que ahir va ser un repartiment , si bé no gaire conegut per mi, molt seriós i ple de moments memorables. En el primer acte el pes recau sobre la parella protagonista : Octavian i la Mariscala ( intepretats per Sophie Koch i Martina Serafin , respectivament). I he de dir que Serafin em va agradar molt. Va tancar un primer acte de la millor manera possible amb el famòs monòleg “Da geht er him”. En tant a Koch va estar molt bé però sense arribar el nivell de la seva paterniere. L’aparició del convidat Josep Bros com a cantant italià em va deixar més aviat fred.
Molt bé el segon acte Peter Rose (en el paper del Baró) i Franz Grundheber (Senyor de Faninal) on es van endur el segona acte de carrer amb unes bones veus, especialment en el simpàtic i irònic vals.
Durant el tercer acte, el moment del tercet i duet final , a banda de ser una de les pàgines musicals més boniques de tota la obra del compositor, va ser molt emotiu i executat de manera precisa i acurada. La resta de cantants en breus papers, a excepció de la sempre agradable i eficaç Ofelia Sala que va tenir un tercer acte memorable pel seu nivell, van fer el justet. Potser caldria destacar el petit corus infantil.

En quan a la posada en escena i la dramaturgia, molt correcte i adient dotant-la d’atemporalitat (malgrat l’acció es situa en el Segle XVIII). Potser em va sobrar alguna excentricitat durant el tercer acte (que algú m’expliqui l’aparició dels boxejadors) però en general estava molt aconseguida.

Potser valdria la pena fer el cometari que en aquest tipus de funcions valdria la pena fer el mateix que es fa amb Wagner ; avançar l’hora de començament. I és que la deserció en el tercer acte va ser abismal, i crec que és per culpa dels horaris (la funció dura 4 hores i 20) doncs estava agradant molt. Del meu segon pis central vaig acabant veien la funció a segona fila de platea.

Nacho Vegas, Abraham Boba, Fernando Alfaro. (Barcelona 11/05/10, Luz de Gas. 21:00hrs)

Nit inovidable ahir a la nit a la Sala Luz de Gas, doncs el format concert-tertulia que el cicle “En persona” organitza entre autors va resultar una delicia.
Concert de butxaca de Nacho Vegas, Abraham Boba i Fernando Alfaro. Concert breu de 4 cançons per cap i col.laboracions i al fons de l’escenari una tauleta amb licors per rebre preguntes del public.

La nit es va obrir amb Boba repasant el seu excel.lent disc “La Educación” amb temes com la que dóna títol a l’album i en format piano amb un violí subtil d’acompanyament. Però és clar, l’estrella és Nacho que va al.legar nervis doncs el format l’enganxava descol.locat. Nacho va obrir amb un preciositat inèdita “cosas que nunca hay que contar” i va continuar amb “el extranjero” (la seva versió de Cohen) , una versió en asturianu d’un tema del grup Manel (“quien me acogió muy bien, me llevaron al Camp Nou “, va dir) i va tancar amb una ja treballada “la gran broma final”.
Molt sobri i cantant molt bé, Nacho va acompanyar a un fluix Alfaro que va fer el que va poder.no m'agrada.
Copes en mà , Nacho va respondre a preguntes tant surrealistes com “amb quin humor s’identifica” a la que va respondre amb un to Eugenio.

“Miss Carrousel” i final del concert. El personal de sala , desagradable (va acabar fent fora els propis músics). Tot i així visita al camerí amb un agradable, simpàtic , i molt xerraire Nacho Vegas. Van continuar la nit a la que vaig ser convidat però vaig declinar amablement.
I ès que aquest músic no té “alas de divo”. Un autèntic amor.

un cop més , gràcies Nacho.

Boba : “La educación”, “Frió”, “ Hagamos algo antes de morir”, “canción sin acabar”
Nacho : “cosas que nunca hay que contar”, “plan quincenal”,“la gran broma final”, “el extranjero” , “miss carrousel” + colaboración con Boba y Alfaro
Alfaro : “ Camisa de fuerza Hawaiana” + inèditas

Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el Serrall) WA Mozart : Gran Teatre del Liceu (15/04/2010)

Molt fallida producció al Gran Teatre de l’opera de Mozart Die Entführung aus dem Serail (El Rapte en el Serrall) que ahir vaig poder veure segons el meu torn d’abonament.

Sigui dit de pas que un singspiel no és fàcil (els recitatius són exclusivament parlats i sense música) però Mozart en va fer un art com també va demostrar al final de la seva vida amb Die Zauberflöte (la flauta màgica). Aquest rapte però, malgrat el seu exit en el seu moment i context social i polític, no figura entre les meves operes preferides donat que Don Giovanni, Le nozze o la propia flauta van provocar que el propi Mozart es superés a si mateix. No obstant Die Entführung conté pàgines musicals precioses pròpies de Mozart qui, amb aquesta obra, establir el concepte d'Opera Nacional Alemana sota la protecció del monarca Josep II.

Un Teatre mig ple va acollir una horrorosa direcció musical a càrreg de Ivor Bolton. Durant l’obertura vaig pensar que el Director se li estava cremant el sopar doncs el tempo va ser desencertat absolutament. Més endavant la música va sonar grollera i mancada de la sensibilitat que la música del geni de Salzburg té. Un barruer fins i tot alhora de dirigir un corus que ahir no va tenir la seva nit en les poques intervencions que va tenir. “Gràcies” doncs per carregar-te un dels finals d’opera preferits per mi com és el de Die Entführung on el corus va defallir.

Si la música no funciona la resta costa. Els tenors continuen a mancar de potència i qualitat, i més es nota després d’haver escoltat al gran Florez a La Fille. Així doncs Cristoph Strehl en el paper de Belmonte es va deixar la veu al camerí (segon pis i no el sento ¡!!) i un justet Norbert Ernst en el paer de Perdrillo van aburrir.Molt bé en canvi els baixos Quest i Huijpen en els papers del turcs segrestadors. La cosa pintava malament fins que, un cop més, van sortir les dones. I es que la veu de Diana Damrau en el paper de Konstanze va treure un Notable alt en el seu debut al Teatre. Va ser la única juntament amb Olga Peretyatko en el paper d’esclava qui van saber donar el toc de qualitat amb uns aguts sensibles i molt bonics. Els recitatius els van fer lents i sovint dubitatius (sel’s sabien??).

I si les 3 hores I 55 minuts d’un Mozart denigrat no era suficient la posada en escena va ser per oblidar. Si treiem la catifa, i les quatre cadires que hi havien a l’escenari l’obra podia ser en versió concert perfectament. Però per acabar-ho d’adobar un molest teló mig opac incomodava molt la visió durant bona part del tercer acte. El vestuari desalineat ( alguns moderns i altres clàssics) i un tercer acte amb la deserció de mitja platea i bona part dels pisos.
També m'agradaria dir que els actors han d'estar a l'escenari i no fer aparacions sopresa entre les butaques de manera innecessària.

En Joan Matabosch, a qui tenia el costat, mantenia el tipus elogiant amb el seu company de butaca la funció. Sr. Director Artísitic : Una platea buida al final de la funció és un fracàs. I no estem per fracassos amb els temps que corren. Potser és que els del torn B som massa exigents, no sé…

Demà tornem al Gran Teatre. Aquest cop "Pere i el Llop" . Una altre registre (infantil) a veure si estan més encertats...