Las Mamelles de Tiresias. Gran Teatre del Liceu (27/05/2010)

No hi hagut posta de llarg per mostra una òpera més que el Teatre ens ofereix del SXX.
No hi hagut grans repartiments i únicament dues funcions en torns populars (hem passat per taquilla els que som de Temporada) per una òpera de tan sols 60 minuts escasos, sense entreacte i com a únic atractiu a priori d’escoltar a la María Bayo. No hi hagut ni tan sols sessió prèvia al Foyer.
Venuda com a polèmica de l’època , el GTL l’ha rebuda sota el parigües d’una estrena al Teatre. I sincerament, podia no haver-se estrenat sense cap tipus de remordiment.

I és que la partitura és aburrida, més propera a un jazz dolent que a l’òpera i on en diverses frases em recordava a aquell Boulevard Solitude. A partir d’aquí, el jove director Josep Vicent va fer correctament el que va poder. I és que la música és dolenta. Ignoro l’obra de Francis Poulenc però si aquesta és la seva carta de presentació ja no en vull saber res més.
En quan a les veus, una correcta María Bayo i un fluix, molt fluix repartiment masculí. I poca cosa més.

La dramaturgia, acolorida en vestuaris i una posada en escena cridanera, grollera (algú em pot explicar que feia l’orquestra aixecant petits ninots???) en una temàtica basada en el transformisme, la crítica social i la polèmica de tot plegat. En un pròleg on hi ha tenim un streptease maculí-femení-transexual, un primer acte on ell es fa ella i ella es fa ell (només faltava Lou Reed cantant Walk on the wild side) i un segon acte basat en un corus/ballet bastant trist que acaba l’obra ballant per la platea. I és que ni el cor era el Titular del liceu ni el Basso era el director

No hi ha valor per estrenar-la en torn de Temporada. Això sí, la gent ho aplaudeix tot.
Si teniu entrada per dissabte, el vostre psiquiatra tindrà feina dilluns.

Lamentable

Room in Rome : Petita joia de Julio Medem

Julio Medem ens ha regalat una bonica història d'amor amb el seu últim film "Room in Rome" protagonitzat per una convincent Elena Anaya en el paper de Alba i per una emergent Natasha Yarovenko en el paper de Natasha.

Ja acostumat a ser crucificat (encara recordo com el van matxacar amb la Euskal pilota), Medem signa un film d'alt voltatge sexual (no n'hi ha per tant) però encara més fort és el voltatge emocional que em va copsar.

El trailer, molt ben escollit, ens mostra tota l'energia de la passió sexual entre dues dones que s'enamoren en una sola nit d'una manera convincent, doncs la pel.licula és 100% femenina.

Però en canvi, no ens poden mostrar res més perquè el que succeeix entre trobada sexual,

l'estriptease emocional de dues dones que despullen els seus secrets i la seva intimitat sentimental és d'una bellesa carregada de sensibilitat.

Medem encerta perquè el seu objectiu és que més enllà del minut 10 del film, ja no miris els pits o el cul a les actrius i la nuesa i la sexualitat passen a ser un context més dotat d'una naturalitat espontanea que dóna sentit a la història d'amor. En aquest film res és gratuït i el sexe és una component més rodada amb molta intel.ligència on l'espectador no fa una lectura luxuriosa sino de passsió amorosa.

El context físic , cuadres i figures únics testimonis de la trobada, la banda sonora (un pel constant) i els plans fixes de les parets acaben d'arrodonir un dels millors films del director basc molt per sobre de Lucia (ja li vaig dir a Julio que va tenir un error de casting en el seu moment) o la que sembla ser fallida Caotica Ana (no la he vista).

Una història d'amor on la homosexualitat és anecdòtica doncs l'amor expressat per Medem sobrepassa la tendència sexual.

Per cert que la famosa escena de la banyera conté una de les seqüències més impactants i

emotives del film (convenientment amagat al trailer)

Bonic film que m'ha emocionat i m'ha fet plorar en una bonica història d'amor.

Gràcies , Julio.

Nota : Imprescindible en V.O.

Der RosenKavalier (El Cavaller de la Rosa). Richard Strauss. Gran Teatre del Liceu (13/05/2010)

Encertada producció al Gran Teatre del Liceu de l’opera de Richard Strauss Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) que es va representar ahir.
La veritat és que després d’haver assitit durant dues temporades a les operes més dures del compositor, com són Elektra i Salome, la d’ahir era un petit descans per les oïdes on Strauss recupera el classicisme , en un clar homenatge mozartià en especial a les noces de Figaro, la música més simfònica i el gust més austríac de la música.

Però una òpera ha de començar bé i sobradament ho va aconseguir el nou director titular del Gran Teatre que substitueix a Sebastian Weigle : el també alemany Michael Broder. Si amb Tiefland em va deixar una mica indiferent la seva ortodoxa direcció, la de ahir va ser elegant, acurada i treient uns matissos, en especial en els valsos del segon acte i al final del tercer, que em van agradar molt. El tempo, el so , el volum i la interpretació de Broder va ser excel.lent, sense ser magistral però molt subtil. Va ajudar molt els cantants i ens va fer disfrutar.

En quan a les veus he de dir que ahir va ser un repartiment , si bé no gaire conegut per mi, molt seriós i ple de moments memorables. En el primer acte el pes recau sobre la parella protagonista : Octavian i la Mariscala ( intepretats per Sophie Koch i Martina Serafin , respectivament). I he de dir que Serafin em va agradar molt. Va tancar un primer acte de la millor manera possible amb el famòs monòleg “Da geht er him”. En tant a Koch va estar molt bé però sense arribar el nivell de la seva paterniere. L’aparició del convidat Josep Bros com a cantant italià em va deixar més aviat fred.
Molt bé el segon acte Peter Rose (en el paper del Baró) i Franz Grundheber (Senyor de Faninal) on es van endur el segona acte de carrer amb unes bones veus, especialment en el simpàtic i irònic vals.
Durant el tercer acte, el moment del tercet i duet final , a banda de ser una de les pàgines musicals més boniques de tota la obra del compositor, va ser molt emotiu i executat de manera precisa i acurada. La resta de cantants en breus papers, a excepció de la sempre agradable i eficaç Ofelia Sala que va tenir un tercer acte memorable pel seu nivell, van fer el justet. Potser caldria destacar el petit corus infantil.

En quan a la posada en escena i la dramaturgia, molt correcte i adient dotant-la d’atemporalitat (malgrat l’acció es situa en el Segle XVIII). Potser em va sobrar alguna excentricitat durant el tercer acte (que algú m’expliqui l’aparició dels boxejadors) però en general estava molt aconseguida.

Potser valdria la pena fer el cometari que en aquest tipus de funcions valdria la pena fer el mateix que es fa amb Wagner ; avançar l’hora de començament. I és que la deserció en el tercer acte va ser abismal, i crec que és per culpa dels horaris (la funció dura 4 hores i 20) doncs estava agradant molt. Del meu segon pis central vaig acabant veien la funció a segona fila de platea.

Nacho Vegas, Abraham Boba, Fernando Alfaro. (Barcelona 11/05/10, Luz de Gas. 21:00hrs)

Nit inovidable ahir a la nit a la Sala Luz de Gas, doncs el format concert-tertulia que el cicle “En persona” organitza entre autors va resultar una delicia.
Concert de butxaca de Nacho Vegas, Abraham Boba i Fernando Alfaro. Concert breu de 4 cançons per cap i col.laboracions i al fons de l’escenari una tauleta amb licors per rebre preguntes del public.

La nit es va obrir amb Boba repasant el seu excel.lent disc “La Educación” amb temes com la que dóna títol a l’album i en format piano amb un violí subtil d’acompanyament. Però és clar, l’estrella és Nacho que va al.legar nervis doncs el format l’enganxava descol.locat. Nacho va obrir amb un preciositat inèdita “cosas que nunca hay que contar” i va continuar amb “el extranjero” (la seva versió de Cohen) , una versió en asturianu d’un tema del grup Manel (“quien me acogió muy bien, me llevaron al Camp Nou “, va dir) i va tancar amb una ja treballada “la gran broma final”.
Molt sobri i cantant molt bé, Nacho va acompanyar a un fluix Alfaro que va fer el que va poder.no m'agrada.
Copes en mà , Nacho va respondre a preguntes tant surrealistes com “amb quin humor s’identifica” a la que va respondre amb un to Eugenio.

“Miss Carrousel” i final del concert. El personal de sala , desagradable (va acabar fent fora els propis músics). Tot i així visita al camerí amb un agradable, simpàtic , i molt xerraire Nacho Vegas. Van continuar la nit a la que vaig ser convidat però vaig declinar amablement.
I ès que aquest músic no té “alas de divo”. Un autèntic amor.

un cop més , gràcies Nacho.

Boba : “La educación”, “Frió”, “ Hagamos algo antes de morir”, “canción sin acabar”
Nacho : “cosas que nunca hay que contar”, “plan quincenal”,“la gran broma final”, “el extranjero” , “miss carrousel” + colaboración con Boba y Alfaro
Alfaro : “ Camisa de fuerza Hawaiana” + inèditas

Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el Serrall) WA Mozart : Gran Teatre del Liceu (15/04/2010)

Molt fallida producció al Gran Teatre de l’opera de Mozart Die Entführung aus dem Serail (El Rapte en el Serrall) que ahir vaig poder veure segons el meu torn d’abonament.

Sigui dit de pas que un singspiel no és fàcil (els recitatius són exclusivament parlats i sense música) però Mozart en va fer un art com també va demostrar al final de la seva vida amb Die Zauberflöte (la flauta màgica). Aquest rapte però, malgrat el seu exit en el seu moment i context social i polític, no figura entre les meves operes preferides donat que Don Giovanni, Le nozze o la propia flauta van provocar que el propi Mozart es superés a si mateix. No obstant Die Entführung conté pàgines musicals precioses pròpies de Mozart qui, amb aquesta obra, establir el concepte d'Opera Nacional Alemana sota la protecció del monarca Josep II.

Un Teatre mig ple va acollir una horrorosa direcció musical a càrreg de Ivor Bolton. Durant l’obertura vaig pensar que el Director se li estava cremant el sopar doncs el tempo va ser desencertat absolutament. Més endavant la música va sonar grollera i mancada de la sensibilitat que la música del geni de Salzburg té. Un barruer fins i tot alhora de dirigir un corus que ahir no va tenir la seva nit en les poques intervencions que va tenir. “Gràcies” doncs per carregar-te un dels finals d’opera preferits per mi com és el de Die Entführung on el corus va defallir.

Si la música no funciona la resta costa. Els tenors continuen a mancar de potència i qualitat, i més es nota després d’haver escoltat al gran Florez a La Fille. Així doncs Cristoph Strehl en el paper de Belmonte es va deixar la veu al camerí (segon pis i no el sento ¡!!) i un justet Norbert Ernst en el paer de Perdrillo van aburrir.Molt bé en canvi els baixos Quest i Huijpen en els papers del turcs segrestadors. La cosa pintava malament fins que, un cop més, van sortir les dones. I es que la veu de Diana Damrau en el paper de Konstanze va treure un Notable alt en el seu debut al Teatre. Va ser la única juntament amb Olga Peretyatko en el paper d’esclava qui van saber donar el toc de qualitat amb uns aguts sensibles i molt bonics. Els recitatius els van fer lents i sovint dubitatius (sel’s sabien??).

I si les 3 hores I 55 minuts d’un Mozart denigrat no era suficient la posada en escena va ser per oblidar. Si treiem la catifa, i les quatre cadires que hi havien a l’escenari l’obra podia ser en versió concert perfectament. Però per acabar-ho d’adobar un molest teló mig opac incomodava molt la visió durant bona part del tercer acte. El vestuari desalineat ( alguns moderns i altres clàssics) i un tercer acte amb la deserció de mitja platea i bona part dels pisos.
També m'agradaria dir que els actors han d'estar a l'escenari i no fer aparacions sopresa entre les butaques de manera innecessària.

En Joan Matabosch, a qui tenia el costat, mantenia el tipus elogiant amb el seu company de butaca la funció. Sr. Director Artísitic : Una platea buida al final de la funció és un fracàs. I no estem per fracassos amb els temps que corren. Potser és que els del torn B som massa exigents, no sé…

Demà tornem al Gran Teatre. Aquest cop "Pere i el Llop" . Una altre registre (infantil) a veure si estan més encertats...

La Fille Du Régiment : Gran Teatre del Liceu (25/03/10)

(fotos : Ciofi & JM, Pavlovsky& JM i una defectuosa foto amb el gran Florez)

Heus aquí una nit pel record plena d’emocions.
Perquè ahir vaig poder asssitir a la funció inclosa en el meu torn d’abonament de La Fille du Regiment, i que donava la casualitat de que ha estat la que tanca el cicle de funcions de l’opera de Donizzetti.
La veritat és que quan conjunt de factors es combinen es pot convertir una partitura limitada i un libretto d’allò més simple, senzill i prescindible en una petita obra mestre. I aquí els responables principals són els artitstes.

Patricia Ciofi és un ángel a l’escenari. El pes de la veu a La Fille recau en ella que canta com ningú. La seva delicadesa i a la vegada la força i potència de la seva veu és com una carícia a les oídes. Una maravella, no tinc paraules per descriure com va cantar ahir aquesta diva. Un dels trets importants del Bel canto és aquest “sostenuto” que cal saber fer, mantenir una nota a l’aire en un espai de temps i la Ciofi arriba a emocionar molt.

Abans de la funció, començem malament. S’anuncia que el tenor Juan Diego Florez no estarà al 100% donada a una petita intoxicació alimentària. Un fort “oh” se sent a un Teatre que ha penjat el cartell de “sense entrades” pert tal de veure a aquest maravellós tenor peruà. Però per alguna cosa Flórez és el millor del món en el Bel Canto i, aprofitant-se del seu paper secundari de Tonio, va cantar amb la seva millor tècnica. És cert que es deixa algun filato o piano i que explota els aguts però la partitura tampoc és cap maravella. El seu famòs “do de pit” a la fille va ser un altre somni operísitc. Això sí, no va haver-hi bis al final.

La posada en escena també és encertada. Cuidadosa, escaient i ambientada en la Primera Guerra està molt alineada en la història.
Yves Abel no és un bon director musical. Va quedar fora del conjunt i va fer un trist favor als cantants que van apel.lar el seu talent. El tempo estava desquadrat, a estones estrident i a estones massa debil. La música ha de ser l’aliat del cantant i Abel no en sap. Suspès.

Que puc dir de l’Angel Pavlovsky que no hagi dit ja? Doncs que me l’estimo moltíssim. Va fer un paper adient per ell que va donar el toc de gràcia a aquesta opera còmica. Em va dir que per ell era un petit somni que per fi havia arribat. Acompanyat de la seva incodicional germana Alicia, ens vàrem dedicar unes boniques paraules al final.

Final de la funció i trobada amb un simpatiquissim i encantador Florez, una agraïda i emocioanda Ciofi (a qui le vàrem dedicar un aplaudiment més en petit comitè) i un Pavlovsky adorable.

Això és la Opera. Qui no hagi vist a Florez o Ciofi és difícil que entengui que aquest és un gran art diferent.

Encara em trasbalsa l’emoció.

Las Consecuencias (Enrique Bunbury) : Tema a Tema

A punt d’encetar un gira per tota nordamerica, l’Enrique Bunbury ens deixa un disc que ja ha estat disc d’or a molts països, Las Consecuencias. El cantant aragonès no content amb tenir tota llatinoamerica a la butxaca (ell i Sabina tenen el record de públic al’altre costat de l’Atlàntic), s’endinsa en una gira de petits locals per tot Estats Units. No en va s’ha traslladat a viure (no sabem si definitivament) a Los Angeles , matenint però Helville de Luxe (la seva casa a El Puerto de SantaMaría i, fins ara, residencial oficial)

Hagués estat normal treure Las Consecuencias després de que la periodista musical Nona Rubio posés una demanda de divorci a principis del 2000, tan sols un any després d’haver-se casat, amb l’Enrique. Sobte doncs, que després de molts anys de relació, estabilitat sentimental i convivència amb la camaleònica JoseGirl (Fotografa oficial de Bunbury i periodista), Bunbury ens presenti el disc de desamor més devastador de la seva carrera.
Diu el protagonista que el disc obeeix a un estat d’ànim particular i l’ha presentat com un disc de cambra (Tirada d’orelles, estimat : Massa pretenciós el terme) i per degustar amb una o dues copes de vi.

A mi el disc em sembla el millor de la seva carrera juntament amb “Viaje a ninguna parte”. Parlem de Bunbury, és clar, un autor consagrat que va cometre errors a la seva carrera (Heroes del Silencio, el més gran).
Diu Nacho Vegas, que Las Consecuencias és el blood on the tracks particular de Bunbury

El que està clar és que es un disc per escoltar abans d’anar a dormir. Concebut, pensat,fabricat i comprat en format vinil, aquí teniu la meva visió tema a tema.


1. Las consecuencias (asustar un poco)

Un tema per entrar al disc. Tranquil, on l’Enrique ja ens mostra que no hi haurà rock en aquest disc i que escoltar-ho a la nit és el millor moment. Las consecuencias, on sen’s diu que “a veces conviene asustar un poco” és un tema per recolir les deixalles després de la batalla després de que l’amor s’hagi acabat.

2. Ella me dijo que no

Com un acte premonitori, Enrique intueix la fi i les seves consecuencias explicades a abans. Cançò molt narrativa i musicalment acaronant el blues. Un bon tema que mica a mica ens endinsa en la més profunda tristor.


3. El boxeador

Aquest tema acarona els sentits. Tercer tema de l’album per desesper del bateria, ja que l’album és esencialment acustic. Enrique li agrada la boxa i en molts temes o fins i tot a un album (Flamingos) apareix aquest símil pugilístic. El boxejador està escrit musicalment amb molt de sentiment i amb força tristesa de l’abandonat. Per algun motiu no creus que l’amant ,ara sol, s’acabi aixecant després de que l’Enrique li canti que es llevi abans d’arribar a 10. Primera llagrima del disc

4. Frente a Frente

Bunbury ja ha cantat temes de Manuel Alejandro com aquell “voy a perder la cabeza por tu amor”. Ara recupera aqueste tema popularitzat per la ploriques de Jeanette. El tema l’ha transformat dotant-la de sentit dintre d’un contexte anomenat Las Consecuencias. És un bon tema que Enrique ha fet gran. El duet amb Miren Iza de la banda Tulsa, acaba d’arrodonir el tema. El desamor a aquestes alçades del disc ja és irreversible. Sí, potser és l’unic single del disc.

5. 21 de Octubre

Si Nacho Vegas deia que Las Consecuencias era el seu Dylan particular, per mi 21 de Octubre és el seu Caroline Says 2 de Lou Reed particular. Enrique aborda els maltractaments de forma directe i canta amb molt de sentit “no hagas más daño a quien todo te dio” o demana que treguis “tu mirada sucia como un vertedero”. És veritat , Enrique, últim glop a la copa de vi abans d’encetar la segona i un descans. Aixequem l’agulla del plat i donem la volta al disc.


6. Lo que más te gustó de mí

Espero que Josegirl no li vulgui canviar gaires coses al maño. Aquesta cançò ens parla del cansament de la parella. Com un observador, ara que les parelles es trenquen cada dia, com l’autor ens explica que l’amor es contamina en veure els defectes de la teva parella. Del maxacós dia a dia que sovint ens destrossa. Lo que más te gustó de mí té musicalment un aire surenc i un toc acustic folk pel meu gust.

7. Los habitantes

Ja ho va fer a “Enganchado a ti” (Flamingos, 2002) el jugar amb l’ambigüetat entre la droga i l’amor. Hi ha força debat al voltant de los habitantes que jo veig molt similar a la “Blanca” de Nacho Vegas. Sincerament crec que de vegades parla de la parella i de vegades de la droga i va i torna. No tenim coneixement, com en el cas de l’asturià, de que Bunbury hagi tingut problemes amb les drogues o si ha estat heroinoman. En qualsevol cas per explicar certes històries s’han de viure….
Musicalment és la més “rock” si podem definir-ho d’alguna manera.

8. Es hora de hablar

L’autor ens fa una descripció molt explícita que també genera debat. Es hora de hablar és la frase trágica d’una parella com ho canta i les coses de diu jo diria que és la més confessional i autobiogràfica (amb permís de l’Aragonés Errante, de su Viaje).
Musicalment se’n va d’un extrem a un altre i pot despertar a l’oient no affercionat que s’hagi pogut dormir a aquestes alçades del disc.

9. De todo el mundo

Sens dubte la més maca del disc musicalment parlant. Enrique ens canta la seva faceta d’errant, de mobilitat, de ser lliure. Sovint ha declarat en premsa que no li agrada estar en un calaix , encara que sigui molt còmode i tranquil i on pogués viure tota la vida. Si existeix aquest calaix li venen ganes de trencar-ho amb ràbia..
És cert , l’Enrique ha saltat al buit moltes vegades. Ha estat valent. No conec un autor tan humiliat i insultat publicament com ell per part de certa premsa i públic.

10. Nunca se convence del todo a nadie de nada

Nascuda com un encarreg, la va fer per Niños del Brasil. Una cançò molt melancòlica que tanca un album on hi queden coses al calaix. I on la tristesa del directe pot encaixar amb clàssics com El Viento a Favor o Sacame de aquí (temes dedicats a Nona)