Topada amb Lou Reed el 11/07/09

Arribo divendres al Hipocrates Curhotel de Sant Feliu de Guixols. Casualment és l’hotel on Lou Reed i la seva dona Laurie Anderson havien fet la roda de premsa el dia anterior. Porto a la mà New York by Lou Reed , l’últim llibre de fotografia de Reed perquè vaig intentar que me’l signi. Una amable recepcionista veu el llibre i amablement m’ajuda. Em diu que Reed i Anderson es troben allotjats a l’Hotel. S’interessa per la presencia dels nova iorkesos però li diuen que Reed ha marxat als assajos. S’estrena la gira “The yellow pony” un spoken word amb guitarres i sons electrònics de Lou i Laurie.
Arribo a l’Espai Port i saludo a un parell d’amics on a mesura que la fila era més propera a l’escenari el fenomen fan anava in crescendo.
L’espectacle és deliciós i esgarrifós. Llàstima que la gent no sap el que va a veure i un estùpid espectador crida Sweet jane i d’altres marxen del show mentre Lou arranca amb la guitarra un vell “Dorita” que obria el seu album Magic and Loss. L’espectacle recupera joies impagables que es tanca amb un clàssic velvetià “I’ll be your mirrow!
Anderson fa un exercici deliciós de recitació.

Torno a l’hotel a dormir. L’endemà la recepcionista em diu que l’hora de sortida de Reed és a les 16:00 hrs i que si em troba m’avisa. Em dirigeixo a l’SPA , a la zona de saunes quan en un gimnàs mig buit em trobo a la guapa Laurie Anderson aixecan unes peses. Decidim tumbar-nos al Sol a la piscina exterior. Prop de les 14:00 hrs passen just davant meu amb els barnussos de l’Hotel posats Anderson i Reed. És la meva oportunitat. Em dirigeixo a Anderson , simpàtica guapa i afable. Li dic breument el que m’ha semblat el show. Reed es queda impasible , li dono la mà i m’impressiona el seu aspecte tan envellit i castigat. Declinen qualsevol foto o intent d’autograf. Anderson em desitja una bona estada i fugen cap a fora de l’hotel per evitar passar per recepció i trobar-se més gent.
És curiós trobar-se a una llegenda del Rock en barnús, al buffet lliure dietetic mentre jo opto per una carta acurada i amb plats mimats. En l’estona que vaig compartir menjador Anderson va xerrar amb gent suposadament coneguda mentre Reed no va obrir la boca.
Sorpren la diferència en la parella i es confirma la robustesa i l’aspre carácter de Reed.
Em va imposar tant que no em vaig atrevir a fer cap fotografia ni des de la distància.Probablement el malhumorat Reed m’hagués dedicat algun mastegot.
Prop de les 16:00hrs apareix al Hall una furgoneta negre. Unes quantes maletes i molt equipatge de mà es carrega mentre la parella surt ràpid de l’hotel.
Han tingut una estada tranquila on ningú ni tan sols els ha mirat o probablement conegut.
Bé, gairebé ningú.
Jo em dedico a continuar disfrutant del nostre relax en parella, això sí el capitol no deixa de ser memorable per mi.

The Yellow Pony Tracklist - Espai Port 22:30 10/07/09

LR = Lou Reed
LA = Laurie Anderson

Dorita (LR)
Progress (LA)
Mystic child (LR)
Pale blue eyes (LR)
Beginning (LA)
Romeo had Juliette
Maybe it I Fall (LA)
Who I am (LR)
Halloween Parade (LR)
Story about story (LA)
Junior Dad (LR)
Lost art of conversation (LA)
Only an expert (LA)
BIS : I’ll be your mirrow (LR)

Sebastin Weigle : Final el Gran Teatre del Liceu

Doncs ha arribat el final. La temporada del Gran Teatre del Liceu finalitza aquest mes de juliol amb la reposició de Turandot.
Prèviament podrem veure un muntatge un xic polèmic de l’Strauss més Oscar Wilde amb la seva Salome.
Però el que m’agradaria destacar és la marxa del fins ara director musical del Teatre , Sebastian Weigle.

Aquest berlinés de 48 anys, alumne ilustrat del gran Daniel Barenboim, va arribar el Teatre la temporada 2004-2005. Aquest director, que agraeeix que els assajos no comencin abans de les 11 del matí, ocell nocturn i amant de les tapes i el bon vi, de seguida va captivar al liceista amb obres tan recordades com Die Tote Stadt (al ciutat morta) de Körngold o Boris Godunov de Musorgsky.
Ha tingut molts alts i baixos i en els últims temps ha tingut alguna relliscada (no va estar encertat amb Die Walkure amb un Domingo pletòric o amb un Tanhäuser fluixet) però aquesta temporada ens ha brindat un Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner brillant. Justament ha començat a brillar al bressol de Wagner anomenat Festival de Bayreuth amb aquest títol.

Weigle ha estat (és) un director brillant que se’n va a dirigir la Oper Frankfurt deixant que sigui Michael Broder (a qui ja hem vist aquesta temporada) que sigui el seu substitut. Els matissos i l’impuls que Weigle dona el seu repertori, essencialment alemany, ha fet disfrutar i molt al públic liceista.
No puc deixar de dir que alguna cosa passa amb l’Orquestra i els seus directors. Weigle tornarà com a convidat (dirigirà Tristan und Isolde la temporada vinent) però altres directors com Bertrand de Billy, per ser el cas més escandalós, no ha tornat mai més malgrat haver dirigit durant vàries Temporades. No el veurem ni el desé aniversari.

He de dir que la marxa de Weigle fa mal. Només cal esperar que el seu compatriota Broder estigui a l’alçada tot i que estaria bé relaxar les temporades tan alemanyes que estem tenint i alternar amb més Verdi’s, per exemple.

Sebastian Weigle assumeix enguany la Direcció musical de l’Oper de Frankafurt.
Aquest estiu dirigirà Die Meistersinger (els mestres cantaires de Nuremberg) a Bayreuth on debutà amb aquest títol el 2007.
Entre els seu repertori de més exit es troben titols com Die Meistersinger, Death in Venice (Britten) o , Idomeneo, rè di Creta o La clemenza di titto (Mozart)

Hellville de Luxe - Liceu 26/06/09 . Crítica

Enrique Bunbury
Hellville de tour 08-09 : Presentació de l’album “Hellville de Luxe
Gran Teatre del Liceu , 26/06/09 21:00hrs

En realitat, val a dir que l’últim album de l’Enrique Bunbury, “Hellville de Luxe” va neixer maleït. Ni de lluny podem dir que és el millor disc de la seva carrera en solitari però la promoció va morir en el moment que se’l va acusar de plagi. Potser hauria d’aprendre del seu amic Nacho Vegas qui sempre que agafa un vers d’algú altre ho diu. Potser per això l’Enrique va fugir a la seva estimada America Llatina on genera passions pròpies d’adoslecents.

La presentació a Espanya del disc va estar mal disenyada (es va presentar quan l’album encara no estava a la venda) fet que va provocar que ens trobessim un Palau Sant Jordi força buit i que la seva cançò “Hay muy poca gente” quedés un poc àcida. Eren finals de 2008. Malgrat tot, el show va ser de gust de public i premsa. A mi em va agradar.

L’Enrique no és un virtuós i le seves cançons es mouen per moltes aigües. Soc molt crític amb ell però en canvi és indubtable que és un animal de l’escenari. Divendres i dissabte un Liceu rarament sense exhaurir les entrades, va ser testimoni d’un Bunbury entregat però amb poca veu i un so no adequat a la Sala del GTL. Divendres des d’una llotja privilegiada vaig veure un Bunbury entregat amb un repertori extens pero gastat ja que fa clàssics els seus propis clàssics i valdria la pena refrescar. Només les peces de Hellville o potser les peces menys gastades com “desmejorado” o “canto” va donar frescor el directe. La seva banda dista del seu renegat “huracán ambulante” de la seva epoca més cabaretera però és correcte.
Per cert, cap vip a les llotjes. Ni el seu “Loco” amic hi era.

A l’entrada del liceu vaig parlar amb la seva manager. Motiu? Enviar-li un record a l’Enrique. Ja que m’agradi o no, he crescut amb ell i en major o menor grau l'admiro, i molt.

A l’octubre surt a la venda “Las consecuencias” un disc fosc segons el propi Enrique i gestat durant la gira. Veurem que ens depara.

Us deixo un fragment del que vaig gravar.

Vicente Ferrer : "El mundo tal cual es"

No hi màgia en el món . Els ninjes són llegenda i les aparicions són productes de la imaginació.
Deia Nacho Vegas que la Biblia és el llibre que té per costum revisar perquè el contingut poètic és immens.
No pretenc fer omilia en aquest escrit, només dir que Vicente Ferrer era un home sant. Com a home, imperfecte, però sant.
Perquè els miracles existeixen, oi tant que sí. La vida mateixa és un miracle, els nens són un miracle, el sexe és un miracle, l’amor és un miracle etc…
Els miracles de la Biblia van existir però ens ho expliquem de forma massa alegòrica que cal interpretar i aquí tenim la controvèrsia de la que jo fujo.

Vicente Ferrer ha fet un miracle i molt gros. Sota el meu punt de vista si l’esglèsia com a institució no fos una comèdia on predomina el cinisme (no és el cas de capellans dispersats pel món que fan un feina magnífica a canvi de que l’esglesia els hagi girat l’esquena) Vicente Ferrer hauria de ser beatificat. Cal demostrar un miracle i el miracle està clar : Anantapur ha esdevingut un lloc més agradable, amb més cultura, amb més vida. Els intocables (casta malaeïda) ha esdevingut gent treballadora, que s’educa, que tira endavant. El miracle està fet. És el miracle dels pans i dels peixos. Que no ho veieu?
Malauradament no ho faran. Afortunadament a Vicens i a mi ens rellisca.

“El mundo tal cual es” . Aquesta frase de Ferrer em va impressionar. No puc canviar el món i l’accepto. A banda, poso un granet de sorra i un més etc…

“El mundo tal cual es “ , d’acord Vicens, però amb tu era molt millor. Segur que estàs en algun lloc , molt a prop de Deu sent una de les persones més estimades.

I jo t’envio un petó molt fort.

On són els "Lekuak" de Bernardo Atxaga?

Fa molt poquet que he acabat la darrera història del conjunt d'assajos i relats de Bernardo Atxaga anomenat "Lekuak" (llocs).

Aquest llibre, per ara només en Euskara, ens narra les opinions, reflexions i vivences d'Euskadi segons Atxaga. És el primer llibre que es va publicar després de "Soniujoalearen semea" (El fill de l'acordionista). Potser el capitol més dur és Euzkaditik Euskadira (de Euskadi a Euskadi) on tracta temes com el tancament d'Egunkaria o la mort de Miguel Angel Blanco.

Atxaga va declarar que volia presentar abans Zazpi etxe Frantzean (set cases a França) abans de posar-se a traduir "lekuak". Sap que el seu llibre d'assajos aixecaran polsaguera.

A mi m 'ha agradat.

Kirmen Uribe : El meu escriptor de capçalera

Nou intent de mantenir el blog viu que dotaré de més contingut divers. Permeteu la llicència de no publicar cap escrit meu dels que tinc en continua producció i amb una novela ja a les portes de la darrera revisió i que no faré res amb ella excepte emocionar-me cada cop que la llegeixi.

Fa gairebé un any, vaig tenir l'immens plaer de visitar el Caixaforum per veure un espectacle basat en poemes de Kirmen Uribe. La música pilotada pel gran Mikel Urdangarin mostra "una mirada de veure el món", editada en un preciós llibre-disc anomenat "Zaharregia, txikiaegi agian" ple de poemes musicats amb una emoció immensa. Kirmen Uribe es va convertir en el meu escriptor, el qui admiro i gairebé estimo amb bogeria (dins dels marges :-) ).

És de justícia doncs començar aquesta era nova del blog amb un poema seu. Ho farem amb una traducció, fet que provoca una pèrdua de ritme.
Barkatu, Kirmen, badakizu euskara ez da erraza...

Visita
La heroína es tan dulce como hacer el amor, decía ella en otro tiempo.
Los médicos dicen que no ha ido a peor, día va y día viene, y que nos lo tomemos con calma.

Hace un mes que no ha vuelto a despertar, desde la última operación.
Y sin embargo seguimos visitándola todos los díasen el sexto box de la unidad de cuidados intensivos. Al entrar, el enfermo de la cama de enfrente lloraba, no ha venido nadie a visitarme, le decía a la enfermera.
Hace un mes que no oímos la voz de mi hermana. No veo como antes toda la vida por delante, nos decía, no quiero promesas, no quiero disculpas, tan sólo un gesto de amor.
Ahora sólo le hablamos mi madre y yo. Mi hermano, antes, no decía gran cosa; ahora ni siquiera viene. Mi padre se queda en la puerta, callado.
No duermo por las noches, nos decía mi hermana, tengo miedo a dormirme, miedo a las pesadillas. Las agujas me hacen daño y tengo frío, el suero me enfría las venas.
Si pudiera huir de este cuerpo podrido.
Mientras tanto cógeme la mano, decía, no quiero promesas, no quiero disculpas, tan sólo un gesto de amor.
©Uribe, Kirmen. Mientras tanto dame la mano (Visor, 2002) ©Traducción: Ana Arregi, Gerardo Markuleta y Kirmen

Mikel Laboa nos ha dejado para siempre

La cultura euskaldun está de luto.

El día 1 de diciembre de 2008 hay un hueco muy profundo dentro de la música vasca, de la música en euskera. Música en la lengua más antigua de Europa y, en mi opinión, en la lenguam más bonita no románica.

Mikel Laboa nos ha dejado. Su obra, sus discos, sus "lekeitios, su "baga biga higa" y sobretodo su oda a la libertad "txoria txori" permaneceran en nuestra memoria.

Nunca lo vi en directo. Tuve que ver en los últimos tiempos como sus cancelaciones convertían mis oportunidades en papel mojado.

Como dijo Llach en una ocasión : Mikel es y será Euskal Herria.

Descanse en paz.