Benito Lertxundi :Teatre Joventut, L'Hospitalet (14/03/10)

Dir que Benito Lertxundi (Orio, 1942) està el mateix nivell musical i literari que Leornard Cohen o Bob Dylan no és cap bestiesa. És més ho defenso fermement.

Ahir després de fer una gincama per arribar el Teatre Joventut de l’Hospitalet (i no direm res de la “simpatia” del personal de la Sala) hi vaig arribar, i se’m va aturar el temps durant les dues hores complertes que el pare , i últim viu després del trapàs d’en Mikel Laboa, de la cançò basca ens va regalar amb el seu recital.
Lluny queda de l’època de ez dok amairu (no som 13) , l’equivalent als setze jutges, però Benito camí dels 70 segueix en forma i ens ho demostra publicant discos i girant amb una banda extensa i de molt alt nivell musical. Ahir l’excusa era tornar a presentar el seu ùltim album “itsas ulu zolia” (Sons dels gemecs del mar) que ja vam poder disfrutar el novembre de 2008 a l’Auditori.

El recital amb un Benito més rodat ( a l’Auditori tenia problemes amb les lletres) es va alternar els solos instrumentals molt folk , i que servien per petits respirs de l’autor, amb les cançons del darrer album alternades amb vells clàssics. Abans de cada tema, i com és costum en Lertxundi, lectura dels textos la majoria d’ells amb traducció complerta al castellà o català. Aquest és un tema que agraeixo i m’indigna a la vegada. L’Èuscar és difícil, d’acord. Però és que tots els que hi assiteixen als concerts de Cohen, Springsteen o Lou Reed dominen l’anglès I entenen les lletres?? Un respecte doncs, a la música basca i a una llengua encara avui menyspreada i estigmatitzada.

Un Benito Lertxundi rarament xerrador (“Catalunya es nuestra otra casa”), que va explicar anecdotes com quan va coneixer a Pete Seeger va repassar entre d’altres clàssics com Baldorba, Bizkaia Maite o l’esferidor poema de Ion Maia “Itsaroari Begira” , cançò inèdita inclosa en el directe del 40 aniversari als escenaris ( “deixeu-me exhalar l’ultim alè mirant el mar”, resa el final del poema)
Al final un “zebat gera” (encara malauradament actual, i que us adjunto el text traduït) va concloure un dels millors recitals que he vist en els últims anys.
Una sala gairebé plena va acomiadar al cantautor dempeus i on sabem , entre altres coses per edat, les seves visites s’aniran espaiant en el temps. Una llarga cua l’esperava al final del recital. No seré jo qui l’agobii més i vaig marxar.

Respecte el tracklist….més o menys és aquest donat que no anava preparat per anotar-ho tot i val a dir que entre tema i tema com deia sovint hi ha via llargs interludis instrumentals molt folk per descans del “Bardo de Orio” i lluiment d’una banada de 7 músics, entres ells la seva dona Olatz Ugasti qui va cantar Itoiz.

Mila esker, Benito.

Zenbat gera (cuantos somos?)

Nuestras intenciones, esperanzas,

el pueblo, la libertad,

la justicia, la paz,

la verdad, el amor...

¿Mitos, simples palabras?

¿Cuántos somos?

¿Cuatro, uno,tres, cinco, siete?

¿Qué hemos hecho?Nada

¿Qué hacemos?

Pegarnos entre nosotros

¿Qué vamos a hacer?

¿Matarnos entre nosotros?

¡Eso no! ¡Eso no! ¡Eso no!

Tracklist
1.Hitzak
2.Patiada trixtea ternuarak
3. Baldorba
4. Haizeak jotze zuen
5. Bakea
6. Ilargia
7. Itsaoari begira
8.Udakken Koloretan
9. Zergatik utzi kantatzeari
10.Nere herriko neskatxa maite
11. Bakea
12. Itoiz
13. Kantuz
14. Bizkaia Maite
15. Zenbat gera

Juan Perro, L'Auditori 05/03/10 : El Professor Auserón

No és gens fàcil descriure el que passa en una sala on el gran Santiago Auserón canta. Feia molt de temps que el seu alter ego, Juan Perro, no feia cap concert (a excepcio d'aquesta gira) o treia cap disc. Ahir, a l'Auditori, es va viure una nit especial. L'excusa són 15 nous temes que va presentar i on la sessió es va enregistrar de cara a un futur nou album.

Perquè Santiago Auserón , i subratllo Juan Perro i deixo de banda la seva ombra Futura ja caducada, és un músic molt especial. Elegant, culte, simpàtic, modest, proper, agradable i amb un camí cap els 60 anys molt ben portats , Auserón demostra que no és només un creador de cançons sino un poeta consagrat. Amb una guitarra, però poeta. És el mestre, potser agradi més o menys però la qualitat de les seves composicions és indiscutible. Hi ha influències clares com els sons cubans, el jazz i d'altres que no se saben ben bé d'on venen. Auserón beu de moltes fonts, es pren temps i treu cançons erudites.

Ahir vaig arribar a la Sala 2 Oriol Martorell de l'Auditori amb un cansament físic i mental important. No sabia si podria aguantar el concert, no per la qualitat sino pel meu estat. La cosa es va reactivar només veure el Perro amb el seu ball simpàtic al primer tema de la nit.

El concert de l'Auditori va estar centrat en els nous temes. Si bé les concessions del Mr Hambre amb "la charla del pescado" o les del seu Cantares de Vela amb "la misteriosa" van se gairebé noves pels seus arrengements, els nous temes com "Jose Rasca" , "Reina Zulú", "poco talento" o "Malasaña" ("la dedico al barrio de Madrid y no quiero celitos o morritos que la Negra Flor tuvo su tiempo, fity-fifty", soltó el maño amb to bromista) van resultar temes que enamoren i rodats en escena.

Auserón a més té bon gust perquè els músics que l'envolten són sensacionals. Com és el cas de Joan Vinyals , el guitarrista esquerrà que l'acompanya i que dóna un toc extraordinari als temes.

Al final un públic dempeus, enbogit com feia anys que jo no veia i un Santiago agraït a un Auditori que va penjar el cartell "entradas exhaurides", li van treure dos clàssics molt gos : "Perro flaco" i "Fonda Dolores".

Val a dir que la majoria dels temes eren nous, per tant el tracklist s'em fa difícil reconstruir-lo i més ordenar-lo però més o menys seria aquest :

Tracklist :

1. La nave estelar

2.El miro del pruno

3.Pies en el barro

4. La charla del pescado

5. La misteriosa

6. Una bestia que ruge

7. Reina Zulu

8 Poco Talento

9. El carro

10. Obstinado en mi error

11. Malasaña

12. Jose Rasca

13. Duerme zagal

14. Río negro

15. Canción sin estribillo

16. El forastero

17. Pajaro de Siracusa

18. A un perro flaco

19. Fonda Dolores

Maria Coma : Linoleum

La música rock/popular catalana en català no gaudeix actualment de grans músics , ni de grans autors. Crec que queda un llarg camí per arribar el nivell que “els setze jutges” van establir, en especial el grandíssim Lluís Llach. Val a dir, que cantar en una llengua no ha de ser condició suficient per publicar qualsevol material de baixa qualitat al crit de que “com és en tal o qual llengua ja ens veiem obligats a escoltar-la i en tot cas a lloar-la”. No. La música ha de primar per sobre de tot, fins i tot de la militància per la llengua.Els catalans som experts en això, si sentim cantar en català ja se’ns cau la baba. Trist. Hauríem de tenir producció suficient com per menysprear autors que, sigui dit de pas, no són bons i que roden pel país fent espectacles tristos.

En aquest panorama d’aborriment amb la música en català en que fa temps que estic sumergit, avui sorgeix o més aviat es reinventa una jove autora que sembla posar llum a aquest escenari. I és que Maria Coma amb el seu album debut “linoleum” ens ofereix un material de primeríssima qualitat musical. La música de Coma és original , innovadora i un pel underground.
Aquesta joveneta de vint-i-pocs anys sembla que porta un temps fent coses , en especial amb l’Estanislau Verdet (o Pau Vallvé) que és qui li produeix el su disc debut sota el segell independent Amniòtic Records. Però tant és, el seu disc és un bon debut en solitari, modest en origen però molt gran i temes que fan veure que avui dia encara es pot innovar i sorprendre donant un toc d'exquisitesa.Dit això, diguem-ho ara, canta en català. El discurs mai no ha de ser a l’inrevés.
Maria Coma firma el millor disc en català en els últims anys a molta distància dels consagrats músics catalans. Els deixa molt enerera.
La producció està molt acurada amb un so fet amb ganes de fer-ho bé i amb un resultat brillant.

Li costarà fer-se un lloc, perquè els joves valors que no van directe a OT’s o los 40els hi costa. Però tinc fe perquè les seves cançons són joies musicals i hi ha un aprenentatge i un estima per l’ofici que donarà fruits.
Disfrutem doncs de la seves cançons i dels seus directes que esperem siguin molts més.
De moment, us convido a passar per caixa ja que la carpeta de l'album mereix tenir-la entre les darreres obres d'art del món pop

Homenatge a Lou Reed

Lou Reed fa el proper 2 de març la respectable xifra de 68 anys.
Molt coneixedor de la seva obra, la seva biografia i les seves polèmiques puc dir que aquest tipus peculiar, ecleptic i introvertit és el meu músic preferit de la música pop-rock a nivell internacional/mundial.
Lou va creixer a Nova York.Diu ell mateix que si li punxen veuran Nova York a la seva sang i el seu ADN. Malgrat ser un novaiorkes de mena poca gent a la seva terra el coneix. Viu en un superatic a la vora del riu Hudson juntament amb la seva dona i parella des de fa més de 10 anys Laurie Anderson i com va dir David Bowie Lou és el rei de Nova York.

The Velvet Underground és l’origen del rock sense imitacions. No hi ha cap altre. Heroin continua sent , sota el meu punt de vista , la millor cançò de la història del rock. La trajectòria de Lou Reed està marcada per les lletres, modernes , concises i allunyades del puritanisme més mediocre dels Estats Units. Avui, encara Lou innova , experimenta amb sons electrics , es reinventa.
Metal Music Machine (MMM) és un disc doble on cada cara del vinil dura 16’01’’ exactament i l a darrera cara està ratllada per tal de que tu només siguis qui voluntariament apagui la música estrident, sorollosa i desafinada que composa el disc més vanguardista de la història de la música. Lou afirma que ningú ha escoltat el disc sencer mai. És cert. El disc es retornava a les botigues perquè la gent o bé es pensava que estava espatllat o bé per una presa de pel. Va ser la butifarra més gran contra la industria del disc i l’experiment més salvatge del rock. Només per això el vinil reposa en el lloc més ilustre d’entre els meus discos, vinils és clar.
És un miracle que Lou sigui viu. La heroina, la cocaina, l’alcohol des dels temps de la Factory amb Andy Warhol com el seu mentor en temps de la Velvet, era el menor dels seus problemes (es va arribar a punxar en un escenari). Dies sencers sense dormir,sense menjar, substancies químiques per la vena etc…van fer de Lou un personatge a prova de bombes. Eren també els temps de Raquel (el transexual de qui es va enamorar), del Lou psicodelic (una setmana meva supera el teu any, resava la carpeta del MMM). “Em vaig inventar el meu personatge. Després em va semblar interessant poder ser com ell i em vaig convertir en ell. Però amb tanta pose hom ja no distingia la realitat”, va afirmar una vegada.

Lou Reed ha fet molt de mal a molta gent començant per ell mateix. No és simpàtic, no és agradable, no és el paradigma d’un músic de fans. Però ell mai no mira enrera. És igual , les seves cançons són maravelles, autobiografies complertes i, si em permeteu l’arrogància meva i de l’autor, el Tenesse Williams de la música. Lou Reed és un escriptor brillant.
“berlin” va suposar la meva entrada el rock i per la porta gran.
Si anem al segle XXI trobem The Raven, un disc ple de poesia de Poe, de música amb un so inmillorable,una obra mestre. La música de Lou Reed és la definició del rock/autor.

Lou Reed fa 68 anys i que siguin molt més.

La meva Discografia bàsica : “Berlin”, “Coney Island baby”, “New York”, “The Raven” i “Magic and loss”

La meva obra bàsica : New york by Lou Reed (llibre de fotografia), Pass throug the fire (Travessa el foc, recull de lletres)

Imprescindible: The Velvet Underground by Ignasi Julia

Eros Ramazzotti : 16/02/2010 . Palau Sant Jordi (Barcelona)

La verdad es que no pensaba hacer reseña del concierto de esta noche de Eros Ramazzotti pero lo cierto es que el romano me sorprendió.
Además de que me hiciera entrar en el tunel del tiempo con sus viejos temas, me di cuenta de que Eros ya no es aquel niño de 20 años cantando a la luna, o aquel Eros que salía borracho a escena, o aquel Eros que llevaba escrito en la cara sus fracasos personales. Existe el señor Eros Ramazzortti envejecido (46 años mal llevados, diría yo. Con pelo blanco hasta en la barba…), mejor dicho existe Eros Ramazzotti SL. Porque ayer demostró que ha tardado años en darse cuenta que la maquinaria Eros es una empresa que funciona muy bien.

Muy profesional, con un aspecto de Jerry Lewis total con unas gafas de pasta roja (Eros es guapo ¿¿??) y una vestimenta basada en el Merchandainsig, Eros salió a cantar desde un contenedor gigante y sentado en un pupitre. Y lo hizo como lo hace en Genova o en Barcelona. No hay diferencia. La audiencia, con una edad, lo recibió con un entusiasmo mutuo : comedido.
Hubo una sorpresa: el show se hizo en un perfecto español yo supongo que ayudado por los varios monitores que lo rodeaban. Se disculpó pues “nunca canto en español” (y por qué lo grabas? Me pregunté. No hay espontaneidad…).
La escenografía justita. Seguramente el Circo de Solei estaba de puente cuando la diseñó y no justifica el precio de la entrada. Yo desde la primera fila pre-VIP vi la zona "elegida" con tristes vacíos (a 235€ la entrada VIP)

Así que si contextualizamos, Eros sacó lo mejor de él. Me gustó mucho más que en el 93 donde nos presentaba aquel “todo historias” con canciones a medias en español/italiano y bastante más circense.
Faltan temas y sobran otros pero la empresa Ramazzotti debe complacer. ¿Alguien se cree a Eros cantando Ahora tu con 46 años? Pues lo mismo que Springsteen cantando que tien un dólar en el bolsillo…

Dos horas y tal como vino se fue. La gira de nunca acabar sigue. Desde la promotora (The project, no haré comentarios) me dicen que del contenedor a la ducha, desde la ducha al hotel y del hotel al aeropuerto. No hay espacio para nada. Ese día muerto de retraso del concierto (provocado por un grave accidente de un operario durante el montaje) debe haber sido una experiencia nueva para el italiano.

Me gustó bastante.

Paso una foto y un extracto muy breve en video.

El tracklist, generoso, y más o menos en orden.

1. Apuntes y notas
2. Donde hay musica
3. Un minuto de paz
4. Estrella gemela
5. Cuanto amor me das
6. Medley . Una historia importante / Terra promessa / Ahora Tu
7. Una emoción para siempre
8. Si bastasen un par de canciones
9. Flor inesperada
10. Favula
11. I Belong to you
12. Musica es
13. Las cosas que he visto
14. Amor en contra
15. Otra como tu
16. Alas y Raíces
17. Cosas de la vida
18. L’ Aurora
19. Para mí sera por siempre
20. Este inmenso show
21. Contra el viento
22. Fuego en el fuego
23. La sombra del gigante
24. Dimelo a mí
25. Cosa más bella

Angel Pavlovsky : Amor pel Teatre

El teatre m’agrada i he vist moltes obres. Ara la vida m’obliga a reduir molt l’assitència a les representacions però hi ha obres memorables de les que guardo un excel.lent record. Però com en tot, a la meva vida, he tingut molts punts de inflexió i el teatre no n'és una excepció. En aquest cas , per mi, un nom va per sobre de tots. És el meu admiradísssim actor argentí Angel Pavlovsky.

Em sembla que la persona i el personatge de l’Ángel em va atreure des de sempre. Recordo un programa homenatge que li van fer i el qual vaig quedar meravellat de la seva personalitat. Més tard, sobre l’any 97, em vaig acostar tot sol al Teatre de l’Eixample (actual Guasch) a veure a Pavlovsky “Orgullosamente humilde”. Era un dia de Nadal i vaig plorar d’emoció. Jo tenia 21 anys.
Tant va ser l’impacte que vaig repetir dues vegades més. Vaig veure “orgullosamente humilde” tres nits seguides i des d’ aleshores l’he seguit amb afecte i tendresa. El seu teatre és intel.ligent perquè ell és molt intell.ligent. Encara que no sempre ha actuat de manera intel.ligent però ha pagat factures altes (una paralisi facial va estar a punt de jubilar-lo per sempre) i ha sabut lliurar-se de relacions perilloses.
Casualitats de la vida em vaig topar amb l’Angel al concert de 30 anys que Lluís Llach feia al Teatre Poliorama i vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb ell. Més tard, via el programa radiofònic “fet a l’estiu” amb el que Angel col.laborava, li vaig declarar la meva passió per la seva figura en una carta escrita a mà on li vomitava tot. Ell em va agrair públicament aquell escrit que va dir que conservaria. M'agrada pensar que ho va fer tot i que no deu ser cert.

Angel representa l’ambient canallesc, moliner, reaccionari i innovador del teatre cabareter de la transició. En una epoca on hi havia inquietuts i no la passivitat vomitiva d’ara de les quals jo en soc paradigma. Li vaig dir que m’hagués encantat veure la seva “orquesta de señoritas” o “rimel y castigo”. Vaig fer tard, però em quedo amb el/la Pavlovsky dels últims 15 anys. Una maravella.
Sembla que hi ha una trobada de “rambleros” per recordar aquells dies. Ara que sembla que el Molino se’ns transformarà en un Petit Liceu, i que el Paral.lel canviarà ja només són aquests rambleros qui encara, i ja amb problemes, mantenen una essencia que jo no vaig viure però que confesso que passar una nit al Barcelona de Noche em seria un viatge el temps que desitjaria.

Ara el Liceu li fa un petit homenatge a “la fille du regiment” en un petit paper on no canta però li fa per ell.

Li tinc una estima enorme.

Eros Ramazzotti : La musica de mi infancia

Mi vida musicalmente hablando empezó cuando tenía 14 años y cursaba aquel Primero de BUP. Creo que encendí el primer cigarillo a la vez que se me abrieron los sentidos cuando escuché a Jim Morrison cantando “The End” en el que yo considero uno de los mejores discos de la historia del rock : The Doors. Dejé los cigarillos años después pero aquel disco todavía me huele a humo y me sigue llegando al alma.
Alguien, que un día fue un amigo, me pasó otra revelación : “Berlin” de Lou Reed. Aquella historia de drogadictos, maltratadores y de gente que se llevaba mal me impactó tanto que hoy es un vinilo para mí idolatrado y el disco más revolucionario. Son , para mí, los mejores discos del rock.
Nacho Vegas aun no existía musicalmente y Lluís Llach aún tardaría en entrar en mi vida.

Antes fui un niño que siempre tarareaba canciones y que creció con bandas sonoras mediocres. Eros Ramazzotti es la música de mi infancia, de los 5, 6, 8 años. Aquel chico jovencito que cantaba en español pese a no tener ni idea del idioma, enganchaba melodías a las que yo me enganché. Desde entonces siempre lo he seguido porque lo he visto crecer. Su vida personal está en sus discos que ha escrito siempre con problemas (lo ayudan con letras y musica), y que musicalmente morirá con él pasando al olvido. Por eso, un seguidor desde la distancia como yo, ya no escucha “in cierti momenti” o “musica è” porque ya nada me dice el amor de un adolescente. Pero sí escucho de vez en cuando, “9” o “Calma apparente”.
Hoy el cuarentón Eros insiste en sacar singles mediocres mientras que en sus discos esconden temas espejos de nuestras vidas. “Ali e radici” (Alas y raíces) nos muestra esas ansias de libertad y esa necesidad de echar raíces.
Simple, pero cierto.

Hace poco me leí “lo Giuro” una biografía autorizada sólo publicada en Italia y de la que sus secuaces salen muy mal parados. La guapa Patsy Kensit se salva mientras que Cher sale acribillada. “lo giuro” es un libro que nos muestra un Eros con fuertes desequilibrios emocionales y con un marcado carácter latino.
Este tipo de origen extremadamente humilde creció a la sombra de la verdadera Operación Triunfo : El Festival de San Remo. Allí cantó canciones de adoslecentes como yo era pues “Cuori agitati” o “Adesso tu” no aguantan el paso del tiempo. Pronto empecé a comprar sus discos por duplicado ya que me empezó a interesar más la versión italiana que la forzada y comercial versión española. Que nadie se engañe sus directos son siempre en italiano ,pues muy lumbreras no es ,y en todos estos años no ha sido capaz ni de aprender español ni de memorizar una letra.

Eros Ramazzotti no es un buen músico, no es un buen cantante y no es un buen autor. Pero sus temas cantan temas tan banales y gastados como lo es mi propia vida fuera de casa. Lo vi en la gira del “Tutte storie” un día de reyes de los años noventa. Para mí su mejor disco, no en vano la versión de un poema de Herman Hesse o Nostalsong son temas inmortales. Era la epoca de Michelle y con su amor y su hija Aurora llegaría la peor epoca de sus canciones. Tras su traumático divorcio llegó “9”.

Los directos….son malos. Pues Eros es muy circense. Quizás por eso desde mi fila 40 de platea del Sant Jordi, el proximo lunes lo veré en vuelto del Circo du Solei y seguramente rodeado de los que seguramente un día fueron adolescentes.

Ya os podría decir que el concierto no será memorable pero me gustará.

Eros Ramazzotti , Palau Sant Jordi, 15/02/10 Ali e radici Tour

Platea, fila 40.