dilluns, 31 d’agost del 2009

Euskal Herria : la meva segona terra i font del meu Euskera

Foto : Port de Lekeitio

Más de uno pensará que es una enorme tontería pero yo lo vivo así, no hay vuelta de hoja.
Recuerdo hace unos años , tras pasar unos días en el festival de cine de Donosti, decidí salir por esa ciudad a pasear pocas horas antes de tomar un tren de vuelta a casa. Salí del hotel y paseé por la Concha bajo una lluvia muy fina. Me dirigí a un kiosko junto al Ayuntamiento para comprar un “Berria” (único diario integramente en euskera) y de vuelta al hotel con la marea de la concha poniéndose agresiva sentí que estaba en casa.

Yo creo que la pasión por Euskal Herria nació con canciones (mi vida va y viene con continuas bandas sonoras en mi cabeza). Canciones de Muguruza, de Lertxundi, Laboa… Y con los versos como los de Sarrionandia , Ion Maia o Uribe.
“Que idioma más extraño y que musical es el euskera” , pensé. Lo tengo que aprender. Y así fue como llegué a la Escola Oficial y me adentré en las profundidades euskaldunes enamorándome más y más del mundo vasco. No lo domino, pero empiezo a sentirme a gusto con el euskera. Considero que es un idioma tremendamente bonito adornado por una cultura tan pequeña como bonita.
Algún dia volveré para acabar la faena (me quedé en las puertas de la certificación) ya que la vida arrastra y todo no puede ser.

Me encanta celebrar Santo Tomàs a base de sagardoa en el Txoko de la Euskal Etxea, o ver los harrikojasozaile (levantadores de piedras) por la calle y aunque sea friki, me ilusiona comprarme una Txapela bizkaina.

Las veces que he vuelto a Euskal Herria (muy pocas, la verdad) he tenido la sensación de volver a casa. Estando en una landa etxea en Extebarria en mi barnategi particular (inmersión lingüística) o caminando por Markina la sensación es esa. Hablando con vascos y queriendo ser uno de ellos , la sensación vasca existe. Decía Llach que nació en el Empordà pero también es su casa por voluntad. Yo nací en Barcelona, mi ciudad, pero por voluntad me siento vasco, en parte.

Adoro los concursos de Bertsolaris, el tomarse en zurito en la calle, el maldecir una lluvia que sabes que adoras. Me encanta entrar en las tiendas vascas, mezclarme en euskera y dejar que alucinen con que un catalán loco decida hablar como ellos.
Hay mil trayectos en Euskal Herria, pero cuando entro en Nafarroa y empiezo a ver indicaciones en euskera, veo el verde los montes, el entrar en pequeños pueblos donde se específica “euskaraz bizi gara” (vivimos en euskera) siento Euskal Herria como una parte de mí. Casi lo mismo ocurre al pasar la frontera irundarra y adentrarse en Iparralde.

Existe una carretera entre Ondarroa y Lekeitio, corta , estrecha y costera. Siempre la pongo como ejemplo y que algún día la haré andando. Forma parte de la esencia vasca de todo aquello más allá de su belleza paisajista. Recomiendo que cualquiera pase por allí y llegué a Lekeitio, entre a comerse unas buena kokotxas y mire el mar, que según me dijo Kirmen Uribe está especialmente bonito en otoño. Y si te cruzas con algún viejo del lugar contesta con un “agur bai” .

Es la historia de un amor que puede no ser correspondido. Y cuando tienes a tu amor cerca puedes ser muy crítico con él, le cambiarías cosas, le torcerías ciertas realidades. Pero así es, y continuas con él sin saber con certeza por qué.
Decía Otamendi (director del Berria y del clausurado Egunkaria) que tenía serias dudas de que la solidaridad vasca sea del nivel de la catalana. Yo digo que a acogedores no nos gana nadie (una sardana en Madrid, Vigo o Zaragoza es casi impensable, pero una fiesta gallega, maña o española la acogemos con apoyos)
Mientras me arden las ganas de volver, disfruto con Euskal Herria Sona de cada año, con el Athletic (mi segundo equipo) peleando con el Barça, con las canciones de mis músicos favoritos y con los libros.

Recomendaciones literarias :

Hay mucha mitología pero quizás el “a peu pel País Basc” de Espinàs, si bien antiguo y yo opino que algo novelado, se corresponde con esa Euskal Herria.
También “un català entre bascos” de Toni Strubell explica parte de esa cultura aunque este último peca de costumbrista aun sin dejarse nada en el tintero.

Es Euskal Herria : mi segunda casa


Hay una manera muy bonita de resumir todo esto. Kirmen Uribe lo hace con su maestría en estos versos :

MUNDUARI BEGIRATZEKO MODU BATEz onena agian,ez ederrena agian,zaharregia, txikiegia, agian.
UNA MANERA DE MIRAR EL MUNDO
Quizás no la mejor
Quizás la más bonita
Quizás antigua, quizás la más pequeña
Kirmen Uribe, 2003, Zaharregia, txikiegia, agian

dimarts, 25 d’agost del 2009

Ainhoa Garmendia : Opera inaugural de la Temporada 09/10 Liceu

Foto by Patrick Koglin


El Gran Teatre del Liceu abrirá la Temporada operística con una obra tan “poco” conocida como su autor. El culpable es el gran W.A. Mozart que eclipsó gracias a su exagerado talento a nuestro autor y a otros, como el gran Antonio Salieri, que además cuenta con la injusta anipatía para mucha gente “gracias” al escarnio de la biografía de Mozart que filmó Milos Forman.

L’arbore di Diana del valenciano Vicente Martín Soler , es una buena ópera para empezar. Entre el reparto figura una soprano de gran voz y que cuenta con mi personal admiración. Estoy hablando de Ainhoa Garmendia que es el objeto de esta nota.
Esta cantante natural de Donosita, cuenta con un repertorio que empieza a ser variado. Desde Fidelio, pasando por Cosi fan Tutte (figura una excelente gravación en DVD) esta cantante reúne los requisitos imprescindibles para ser una de las grandes. Al margen de su gran voz (fuerte pero suave, ni demasiado aguda ni demasiado “grave”), la interpretación es otro de sus puntos fuertes. Si en la ópera prima la música no debemos olvidar que también es teatro, y aquí es donde Ainhoa da otro toque de calidad.
Por otro lado, si bien mis favoritas tales como Fiorenza Cedolins o Maria Guleghina derrochan grandes halos de Divas dentro de un personaje, en Garmendia no encontraréis tales aires. Así que este punto suma más, por lo menos para mí.

Centrándonos en la parte musical, Garmendia salta al primer cast del Teatre. Ya la vimos en la Clemenza di Titto y le nozze di Figaro, pero en el reparto popular (dichos repartos superaron a los de Temporada especialmente en su caso). En el caso de L’Arbore , Ainhoa se enfrenta con los siempre exigentes turnos de abono de Temporada. Así pues en el turno B, donde me ubico el público es bastante exigente. Pienso que es un buen examen para ella que superará con buena nota y la ayudará a subir su caché.
Es una soprano joven, y yo apuesto que en unos años empezará a circular por el MET o l’Scalla con frecuencia. De momento, se mueve por grandes teatros, como el nuestro o su “otra casa” : Leipzig

Va a ser un placer escucharla en esta obra tan injustamente tratada con el tiempo.
Os dejo 2 regalos de Garmendia : su foto(además es guapa) y una interpretación de una bonita canción de otro icono mío (Benito Lertxundi). No es un ejemplo muy lírico pero la canción Loretxoa me gusta mucho y Ainhoa la impregna con su huella tan particular.
Os invito, pues, a acercaros al Teatre de la Rambla en Octubre y degustar la obra y la voz de esta sensacional cantante.
http://www.youtube.com/watch?v=vPKETX18pEQ

Por último recomendar su web oficial, hoy en día creo que delegada pero que hasta hoy ella era máxima responsable. Porque además de culta juega a ser informática...:-)

diumenge, 16 d’agost del 2009

Leonard Cohen : Cap Roig 15/08/09

"our intention is to give you everything we've got". Van ser una de les primeres paraules de Cohen al recital que va fer ahir al Festival de Cap Roig i que vaig tenir el gran privilegi d'assistir.
Si bé l'entorn era de luxe, un públic agraït però fred va escoltar les tres hores de cançons inovidables. Perquè Cohen és un mestre, un poeta un autentic songwriter que et fa posar la pell de gallina.
La meva emoció va ser extrema ja en el quart tema de la nit quan va entonar "Bird on the wire". Un Leonard Cohen agraït (els deutes el persegueixen , fet que porvoca una llarga i inèdita gira) , simpàtic, en forma i molt elegant en tots els sentits va regalar un recital on ho va cantar pràcticament tot. I és que segons declaracions seves "serà difícil no sentir un tema favorit". La meva sorpresa va venir en una preciosa "lover, lover, lover" i "the partisan".
És dificil expressar amb paraules el que es va viure ahir al concert perquè Cohen és el gran mestre dels mestres, que ha sabut mesurar molt bé els discos sense fer pasos en fals.
El 21 de setembre fa 75 anys i ho celebra tancant la gira espanyola al Palau Sant Jordi. Si no l'heu vist mai serà un delicte cultural deixar-ho passar.
"Gràcies per haver mantingut vives les meves cançons durant aquests anys" va dir. No, Cohen, gràcies a tu per fer de la música una obra d'art.
Veure'l ha estat una altre somni complert.

Us deixo un petit regal mal gravat en format mobil...

El tracklist, més o menys, i en desordre (em deixo temes , segur)

1- Dance me to the end of love
2- The future
3- Bird on the wire
4. Sisters of mercy
5- I'm your man
6. In my secret life
7. Anthem
8. Everybody knows
9. Tower of song
10. lover, lover,lover
11. The partisan
12. Suzanne
13. Closing time
14. If it be your will
15. halleluja
16. First take in Manhattan
17 Take this waltz
18 So long , Marianne
19 Who by fire
20. ain't no cure for love
21. waiting for a miracle
22. Boggie street
23 I Tried to leave you




dimarts, 28 de juliol del 2009

Bonica trobada amb Ainhoa Arteta (27/07/09)



Vagi per endavant que Turandot no és una òpera que m’entusiasmi ni Puccini el meu compositor preferit. Ni tan sols al visitar la seva casa-museu a Lucca vaig sentir cap emoció especial.
Molt diferent serà el dia que sigui a Bussetto (bressol de Verdi) o Bayreuth (Wagner) que són les seus dels millors compositors de drames operísitics sota el meu punt de vista.
Així doncs, anar a veure una Turandot, que ja havia vist i de luxe amb Maria Guleghina, amb una música que feia enfonsar el Teatre i amb una direcció impecable ,com li vaig fer saber al Director Musical, no em va omplir del tot fins que l’esclava Liù va sortir a escena. Perquè aquesta Liù d’Ainhoa Arteta era el meu preu de l’entrada.
Perquè Arteta canta, i com canta !!.
Final de la funció d’una opera molt popular i trobada amb els artistes. Vaig passar de tots ja que l’actitut de Guleghina (posada en el paper de Diva) no fa per mi i la resta van estar justets.
Arteta estava realment molt cansada. Ens va confessar que el seu ginecòleg preocupat estava rera l’escenari vigilant. Ainhoa va pel seu quart mes d’embaràs.

Mare meva quin dona !! Qualsevol foto que veieu no li fa justícia. Arteta és guapíssima amb els seus 45 anys tan atractius. Hi havia molta gent al seu voltant i va demanar un temps de descans , així que sense voler agobiar vaig esperar que es mudés. Em va signar tot el que li vaig posar per endavant, va desbordar simpatia i va saluar un per un els que hi erem allà .Ens vàrem fer aquesta foto.
Un parell de petons i cap a casa amb aquest bonic record.

Final de temporada el Gran Teatre. Ja en parlarè de moltes coses (supressió de programes, obres etc…) . Avui tocava Arteta i el setembre una altre Ainhoa (Garmendia) en ocasió de l’Arbore di Diana que és l’opera que obrirà la Temporada. D’aquesta fantàstica soprano en farem un monogràfic.
Per cert, les Ainhoa són “productes” de’Euskal Herria. Tot sigui dit….

diumenge, 12 de juliol del 2009

Topada amb Lou Reed el 11/07/09

Arribo divendres al Hipocrates Curhotel de Sant Feliu de Guixols. Casualment és l’hotel on Lou Reed i la seva dona Laurie Anderson havien fet la roda de premsa el dia anterior. Porto a la mà New York by Lou Reed , l’últim llibre de fotografia de Reed perquè vaig intentar que me’l signi. Una amable recepcionista veu el llibre i amablement m’ajuda. Em diu que Reed i Anderson es troben allotjats a l’Hotel. S’interessa per la presencia dels nova iorkesos però li diuen que Reed ha marxat als assajos. S’estrena la gira “The yellow pony” un spoken word amb guitarres i sons electrònics de Lou i Laurie.
Arribo a l’Espai Port i saludo a un parell d’amics on a mesura que la fila era més propera a l’escenari el fenomen fan anava in crescendo.
L’espectacle és deliciós i esgarrifós. Llàstima que la gent no sap el que va a veure i un estùpid espectador crida Sweet jane i d’altres marxen del show mentre Lou arranca amb la guitarra un vell “Dorita” que obria el seu album Magic and Loss. L’espectacle recupera joies impagables que es tanca amb un clàssic velvetià “I’ll be your mirrow!
Anderson fa un exercici deliciós de recitació.

Torno a l’hotel a dormir. L’endemà la recepcionista em diu que l’hora de sortida de Reed és a les 16:00 hrs i que si em troba m’avisa. Em dirigeixo a l’SPA , a la zona de saunes quan en un gimnàs mig buit em trobo a la guapa Laurie Anderson aixecan unes peses. Decidim tumbar-nos al Sol a la piscina exterior. Prop de les 14:00 hrs passen just davant meu amb els barnussos de l’Hotel posats Anderson i Reed. És la meva oportunitat. Em dirigeixo a Anderson , simpàtica guapa i afable. Li dic breument el que m’ha semblat el show. Reed es queda impasible , li dono la mà i m’impressiona el seu aspecte tan envellit i castigat. Declinen qualsevol foto o intent d’autograf. Anderson em desitja una bona estada i fugen cap a fora de l’hotel per evitar passar per recepció i trobar-se més gent.
És curiós trobar-se a una llegenda del Rock en barnús, al buffet lliure dietetic mentre jo opto per una carta acurada i amb plats mimats. En l’estona que vaig compartir menjador Anderson va xerrar amb gent suposadament coneguda mentre Reed no va obrir la boca.
Sorpren la diferència en la parella i es confirma la robustesa i l’aspre carácter de Reed.
Em va imposar tant que no em vaig atrevir a fer cap fotografia ni des de la distància.Probablement el malhumorat Reed m’hagués dedicat algun mastegot.
Prop de les 16:00hrs apareix al Hall una furgoneta negre. Unes quantes maletes i molt equipatge de mà es carrega mentre la parella surt ràpid de l’hotel.
Han tingut una estada tranquila on ningú ni tan sols els ha mirat o probablement conegut.
Bé, gairebé ningú.
Jo em dedico a continuar disfrutant del nostre relax en parella, això sí el capitol no deixa de ser memorable per mi.

The Yellow Pony Tracklist - Espai Port 22:30 10/07/09

LR = Lou Reed
LA = Laurie Anderson

Dorita (LR)
Progress (LA)
Mystic child (LR)
Pale blue eyes (LR)
Beginning (LA)
Romeo had Juliette
Maybe it I Fall (LA)
Who I am (LR)
Halloween Parade (LR)
Story about story (LA)
Junior Dad (LR)
Lost art of conversation (LA)
Only an expert (LA)
BIS : I’ll be your mirrow (LR)

dimarts, 30 de juny del 2009

Sebastin Weigle : Final el Gran Teatre del Liceu


Doncs ha arribat el final. La temporada del Gran Teatre del Liceu finalitza aquest mes de juliol amb la reposició de Turandot.
Prèviament podrem veure un muntatge un xic polèmic de l’Strauss més Oscar Wilde amb la seva Salome.
Però el que m’agradaria destacar és la marxa del fins ara director musical del Teatre , Sebastian Weigle.

Aquest berlinés de 48 anys, alumne ilustrat del gran Daniel Barenboim, va arribar el Teatre la temporada 2004-2005. Aquest director, que agraeeix que els assajos no comencin abans de les 11 del matí, ocell nocturn i amant de les tapes i el bon vi, de seguida va captivar al liceista amb obres tan recordades com Die Tote Stadt (al ciutat morta) de Körngold o Boris Godunov de Musorgsky.
Ha tingut molts alts i baixos i en els últims temps ha tingut alguna relliscada (no va estar encertat amb Die Walkure amb un Domingo pletòric o amb un Tanhäuser fluixet) però aquesta temporada ens ha brindat un Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner brillant. Justament ha començat a brillar al bressol de Wagner anomenat Festival de Bayreuth amb aquest títol.

Weigle ha estat (és) un director brillant que se’n va a dirigir la Oper Frankfurt deixant que sigui Michael Broder (a qui ja hem vist aquesta temporada) que sigui el seu substitut. Els matissos i l’impuls que Weigle dona el seu repertori, essencialment alemany, ha fet disfrutar i molt al públic liceista.
No puc deixar de dir que alguna cosa passa amb l’Orquestra i els seus directors. Weigle tornarà com a convidat (dirigirà Tristan und Isolde la temporada vinent) però altres directors com Bertrand de Billy, per ser el cas més escandalós, no ha tornat mai més malgrat haver dirigit durant vàries Temporades. No el veurem ni el desé aniversari.

He de dir que la marxa de Weigle fa mal. Només cal esperar que el seu compatriota Broder estigui a l’alçada tot i que estaria bé relaxar les temporades tan alemanyes que estem tenint i alternar amb més Verdi’s, per exemple.

Sebastian Weigle assumeix enguany la Direcció musical de l’Oper de Frankafurt.
Aquest estiu dirigirà Die Meistersinger (els mestres cantaires de Nuremberg) a Bayreuth on debutà amb aquest títol el 2007.
Entre els seu repertori de més exit es troben titols com Die Meistersinger, Death in Venice (Britten) o , Idomeneo, rè di Creta o La clemenza di titto (Mozart)

dilluns, 29 de juny del 2009

Hellville de Luxe - Liceu 26/06/09 . Crítica

Enrique Bunbury
Hellville de tour 08-09 : Presentació de l’album “Hellville de Luxe
Gran Teatre del Liceu , 26/06/09 21:00hrs

En realitat, val a dir que l’últim album de l’Enrique Bunbury, “Hellville de Luxe” va neixer maleït. Ni de lluny podem dir que és el millor disc de la seva carrera en solitari però la promoció va morir en el moment que se’l va acusar de plagi. Potser hauria d’aprendre del seu amic Nacho Vegas qui sempre que agafa un vers d’algú altre ho diu. Potser per això l’Enrique va fugir a la seva estimada America Llatina on genera passions pròpies d’adoslecents.

La presentació a Espanya del disc va estar mal disenyada (es va presentar quan l’album encara no estava a la venda) fet que va provocar que ens trobessim un Palau Sant Jordi força buit i que la seva cançò “Hay muy poca gente” quedés un poc àcida. Eren finals de 2008. Malgrat tot, el show va ser de gust de public i premsa. A mi em va agradar.

L’Enrique no és un virtuós i le seves cançons es mouen per moltes aigües. Soc molt crític amb ell però en canvi és indubtable que és un animal de l’escenari. Divendres i dissabte un Liceu rarament sense exhaurir les entrades, va ser testimoni d’un Bunbury entregat però amb poca veu i un so no adequat a la Sala del GTL. Divendres des d’una llotja privilegiada vaig veure un Bunbury entregat amb un repertori extens pero gastat ja que fa clàssics els seus propis clàssics i valdria la pena refrescar. Només les peces de Hellville o potser les peces menys gastades com “desmejorado” o “canto” va donar frescor el directe. La seva banda dista del seu renegat “huracán ambulante” de la seva epoca més cabaretera però és correcte.
Per cert, cap vip a les llotjes. Ni el seu “Loco” amic hi era.

A l’entrada del liceu vaig parlar amb la seva manager. Motiu? Enviar-li un record a l’Enrique. Ja que m’agradi o no, he crescut amb ell i en major o menor grau l'admiro, i molt.

A l’octubre surt a la venda “Las consecuencias” un disc fosc segons el propi Enrique i gestat durant la gira. Veurem que ens depara.

Us deixo un fragment del que vaig gravar.